La filosofia, un ideal de la imaginació.

Comentari de text (Crítica a la Raó Pura; text nº1 Kant)

2010-04-30T15:36:00.000-07:00

1) Aquest fragment correspon a La Crítica a la Raó Pura de Kant i exposa que tot el coneixement comença amb l’experiència sensible tot i que això no implica que tot procedeixi d’aquesta. Podria ser que aquest coneixement fos part del que ens provoquen les impressions captades, per tant, caldrà investigar si hi ha un coneixement independent de l’experiència i de les impressions sensibles, és a dir un coneixement ‘a priori’.

2) L’experiència, la font del nostre coneixement.

3) Aquest text correspon a la primera introducció de la Crítica a la Raó Pura de Kant, filòsof destacat del s.XVIII. Explica que tot el nostre coneixement comença amb l’experiència ja que són els objectes que commouen els nostres sentits i creen representacions i impressions els que provoquen una activitat en l’enteniment per aconseguir el coneixement anomenat experiència. Tot i que amb aquesta comenci el nostre coneixement no vol dir que certament tot procedeixi de l’experiència. Això ho raona aportant que aquest coneixement sensible pot ser un compost de tot el que captem mitjançant les impressions i del que genera la nostra capacitat de coneixement a partir de les impressions percebudes. Per tant, caldrà investigar profundament, per descobrir si hi ha un coneixement independent de l’experiència, és a dir, ‘a priori’, que es distingeixi dels coneixements empírics els quals són anomenats ‘a posteriori’.

4) Aquest fragment es relaciona amb la teoria kantiana del coneixement. Aquesta teoria exposa que tot el nostre coneixement comença amb l’experiència però no per això implica que tot s’origini en aquesta. El coneixement s’inicia a partir de les impressions en el moment en què el subjecte les capta i adopten una determinada forma. El coneixement es constitueix a partir de dos elements: el que rebem a través de les impressions captades, i allò que produïm mitjançant la nostra facultat de coneixement. Per tant, és una barreja entre un element ‘a posteriori’ i un altre ‘a priori’ el qual és absolutament vàlid, necessari i universal tot i que no són idees innates malgrat tenir les mateixes característiques. Aquesta teoria es pot vincular amb Hume qui també exposà que el coneixement començava a partir d’impressions, percepcions que rebem amb més força i intensitat que provenen de l’experiència present. I, contràriament, Plató va defensar que el coneixement sensible no era vàlid ni absolut atès que la realitat sensible només oferia aparença; defensava que el coneixement merament cert i absolut es trobava en el món intel·ligible; en les idees vàlides, necessàries i universals.

Comentari de text: fragment 112 de L’Apèndix (Hume)

2010-04-30T15:33:00.000-07:00

1 ) Aquest fragment pertany a l’Apèndix I de la Investigació sobre els principis de la moral i explica que les accions humanes s’expliquen a través dels sentiments i no mitjançant la raó. Exposa un exemple sobre un home que fa exercici i se li fan una sèrie de qüestions. Així, arriba a la conclusió que no tot s’explica per una raó determinada, és a dir, no hi ha una raó concreta per la qual es desitja una cosa o altra; simplement una cosa es desitja segons els sentiments humans.

2) Els sentiments, causes de les nostres accions.

3) En aquest fragment corresponent a la Investigació sobre els principis de la moral, Hume explica que les accions humanes no tenen el seu origen en la raó, és a dir, les accions es duen a terme segons els sentiments i la moral independentment de les facultats intel·lectuals. Exposa un exemple per facilitar-ne la comprensió i explica que a un home que fa exercici, si se li pregunta el per què ho fa, respondrà que desitja conservar la salut ja que la malaltia és penosa i si es vol saber la raó per la qual odia el dolor no tindrà cap resposta i així successivament segons la formulació de la qüestió. Depenent del tipus de pregunta podrà justificar-ho o no atès que no totes les accions s’expliquen per una determinada raó, no tot té una justificació racional, sinó moral. Una cosa no pot ser sempre la raó per la qual una altra es desitjada tal hi com diu el text. Quelcom que es desitja té el seu origen en els sentiments morals i no en les facultats racionals.

4) Aquest text de Hume, filòsof escocès del segle XVIII, es relaciona amb els continguts relacionats amb la moral de d’autor, una preocupació essencial de la seva obra. La filosofia havia establert antigament que en la raó es trobava el per què de les accions humanes i contràriament, Hume s’oposa a aquesta tradició i explica que la raó sola no pot promoure l’acció, sinó que són les passions i els afectes els motors de la nostra conducta ja que allò que determina en última instància la nostra conducta, és el sentiment, qui guia l’acció i determina la nostra moralitat. Es pot vincular amb els relativistes atès que la moral podria derivar-se en egoisme ja que cada ésser humà buscaria el propi plaer sense preocupar-se dels plaers que els convinguin als altres, així com també amb Epicur, qui deia que cada ésser humà buscava el propi plaer en funció de la seva eficàcia, és a dir, el millor dels plaers per al propi individu. Contràriament cal citar Descartes, un dels filòsofs racionalistes de més rellevància qui deia que les accions tenien el seu origen en la raó, és a dir, que era la facultat intel·lectual i no la moral, l’origen i la guia de les nostres accions.

PROJECTE 6: Valoració personal de la filosofia de Heidegger

2010-04-23T09:04:00.001-07:00

PROJECTE 5: La filosofia de Martin Heidegger

2010-04-10T02:59:00.001-07:00

Martin Heidegger

See more presentations by Irene11 | Upload your own PowerPoint presentations

Comentari de text: anàlisi de la causalitat 2 (Abstract)

2010-04-10T02:57:00.000-07:00

1) Aquest fragment pertany a l’Abstract de Hume i explica que no tot allò que passa d’una manera determinada ha de succeir de la mateixa manera en un futur. També exposa que estem determinats pel costum, és a dir, que actuem d’una manera concreta en funció dels nostres hàbits. Les forces mitjançant les quals es mouen els cossos són desconegudes; només podem conèixer les seves qualitats físiques. Per tant, conclou que estem guiats pel costum i no per la raó.

2) El costum, guia dels nostres actes

3) Aquest fragment de Hume correspon a l’Abstract i explica que no tot allò que passa d’una determinada manera en el present, ha de succeir de la mateixa manera en un futur. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui fals i com és possible el canvi del curs de la naturalesa, som conscients d’aquest canvi necessari. Aquesta conformitat depèn de l’experiència atès que es tracta d’una qüestió de fet però tot i així no podem adquirir proves ja que es tracta d’un fet futur. Exposa que estem determinats pel costum, que tots els nostres actes estan guiats pel costum, és a dir, en funció d’allò que estem habituats que passi. En l’exemple del text diu que quan una bola de billar es mou en direcció a una altra, la ment actua mecànicament i la meva visió es mou en direcció a l’altra per comprovar l’efecte del moviment que tindrà aquesta com a resultat de la primera i això passa així derivat de l’experiència sensible. No obstant, les forces mitjançant les quals es mouen els cossos són desconegudes i només podem conèixer les qualitats sensibles. Així, conclou que és el costum la guia de la nostra vida i no la raó ja que és el costum qui suposa que el futur estarà d’acord amb l’experiència del passat.

4) Aquest text correspon a Hume, un filòsof escocès del segle XVIII. Aquest fragment de l’Abstract es relaciona amb la seva teoria de la crítica del principi de causalitat. En aquesta teoria critica la connexió necessària entre causa i efecte i aporta que aquest comportament procedeix de l’experiència ja que a partir de la raó no es poden deduir els efectes d’una causa. Diu que no hi ha cap fonament per esperar que del futur de les mateixes causes es derivin els mateixos efectes tot i que així ho esperem. Aquesta previsió té el seu origen en el costum o hàbit el qual no forma part de la raó, sinó de l’aspecte sensitiu. Això deriva a un escepticisme atès que no puc estar segur d’allò que passarà en el futur i només obtindré creença, probabilitat i no coneixement cert i absolut. Té certa relació amb Plató, qui deia que la realitat sensible no ens proporcionava coneixement cert, és a dir ,que el coneixement autèntic es trobava en el món intel·ligible, en les idees mateixes ja que els objectes sensibles només eren aparences. En canvi, Descartes, filòsof racionalista del segle XVII, creia que si es podia arribar al coneixement cert mitjançant els quatre preceptes del mètode cartesià i el dubte metòdic amb el que aconsegueix arribar a la evidència del ‘jo’ atès que si dubto, penso; si penso, sóc.

Comentari de text: anàlisi de la causalitat (Abstract)

2010-04-10T02:55:00.000-07:00

1) Aquest fragment pertany a l’Abstract de Hume. En aquest, explica la relació que hi ha entre la causa i l’efecte amb l’exemple d’una bola de billar. Explica que abans que es produeixi el moviment de les boles, té lloc el contacte entre ambdues. Quan una bola topa amb l’altra, aquesta segona es mou. El material no influeix en aquest acte atès que fins i tot amb boles d’altres materials passa el mateix: del moviment de la primera bola se’n deriva el de la segona a l’entrar en contacte amb aquesta.

2) La relació entre causa i efecte

3) En aquest fragment de l’Abstract l’autor explica la relació que s’estableix entre la causa i l’efecte. Explica l’exemple a partir d’una bola de billar. A la taula de billar hi han dues boles, una primera en moviment i una segona estàtica. La primera es mou en direcció a la segona fins a topar amb aquesta i la segona bola que estava quieta es posa en moviment. El moviment és posterior al contacte entre les boles i no hi ha cap interval entre la topada de les dues boles i l’acte del moviment. El moviment de la primera bola que era la causa, és anterior al moviment que en fou l’efecte. No obstant, el material o el tipus de bola no influeix en el moviment entre aquestes ja que fins i tot provant amb altres boles o materials en semblants circumstàncies, el resultat que se’n deriva és el mateix: del moviment d’una primera bola, se’n deriva el moviment d’una segona bola al topar entre aquestes. És a dir, aquest experiment sempre presentarà el mateix resultat: el moviment de la primera bola és la causa i l’efecte que se’n deriva és el moviment de la segona bola atès que és la relació entre la causa i l’efecte que té lloc.

4) Aquest text de l’Abstract explica la relació entre causa i efecte que s’ inclou en la seva teoria de l’associació de les idees. En aquesta teoria inclou la semblança, la contigüitat en el temps i l’espai, i la relació entre causa i efecte que es relaciona amb el text anterior. Aquests tres principis són el que segueix la imaginació per unir i separar idees lliurement. En la relació entre causa i efecte s’estableix la connexió més forta d’entre les tres anteriors ja que tendim a pensar que a tota causa li segueix un efecte. Es pot relacionar amb les teories d’altres autors en relació amb el moviment. Mentre que Hume es basa en explicar el moviment a partir de la relació entre causa i efecte, Heràclit va aportar que l’ésser era un tot que estava en continu moviment. A diferència d’aquests, Aristòtil explicava el moviment a partir de la potència i l’acte. Va definir el moviment com l’acte d’un ésser en potència en tant que està en potència i que per possibilitar el moviment s’havien d’actualitzar les potències. Pel que fa a la causalitat també es relaciona amb una teoria d’aquest mateix autor, la teoria de les causes, la qual aportava que per conèixer els éssers naturals s’havien de conèixer les seves causes: la material, la formal, l’eficient i la final, l’última de les quals és la més important ja que és l’objectiu del procés del canvi.

Comentari de text: impressions i idees (David Hume)

2010-04-10T02:49:00.000-07:00

1)Aquest fragment pertany a la segona part de la Investigació sobre l’enteniment humà on Hume exposa la distinció entre les percepcions de la ment. Unes les anomena pensaments o idees les quals són més dèbils mentre que les altres les qualifica d’impressions, aquelles que agrupen les percepcions més vives i percebudes pels sentits. A diferència de les impressions, les idees són percepcions menys vives que tenen lloc quan reflexionem sobre les sensacions rebudes. Finalment explica que les idees que formula la ment són a partir d’impressions o percepcions vives.

2) Les percepcions cognitives

3) Aquest fragment correspon a Hume, un filòsof escocès empirista del segle XVIII. En aquest text, argumenta les diferències que s’estableixen entre els continguts de la ment segons diferents graus de força i vivor: les impressions i les idees. En primer lloc, estableix com a idees o pensaments aquelles percepcions menys fortes, menys vives i com a impressions aquelles percepcions més vives, aquelles que provenen directament dels sentits que tenen lloc tal i com diu al text ‘ quan oïm, o veiem o sentim o estimem o odiem o desitgem o ens delim. Per tant, estableix que hi ha una diferenciació entre les idees de les impressions atès que són percepcions menys vives que tenen lloc quan reflexionem sobre alguna experiència sensible o altres moviments expressats anteriorment relacionats amb el contacte sensible. Per tant, conclou afirmant que qualsevol imatge mental prové de les sensacions exteriors o interiors, és a dir totes les nostres idees les genera la ment a partir del contacte amb la realitat sensible.

4) Aquest fragment corresponent a la Investigació sobre l’enteniment humà exposa la teoria del coneixement de Hume. En aquesta, l’autor diferencia entre impressions i idees. Defineix com a impressions aquelles percepcions més fortes i intenses procedents de l’experiència present i com a idees aquelles que són còpies de les impressions, és a dir, aquelles imatges febles sobre les impressions, per tant s’estableix la distinció entre ambdues en relació amb el grau de vivesa o intensitat. Hume estableix una relació de reflex: les idees reflecteixen les impressions, és a dir les impressions són les causes de les idees ja que sense una impressió sensible prèvia la ment no pot formular la imatge mental de quelcom. Per tant va exposar que l’afirmació d’una idea tindrà lloc si aquesta es deriva d’una impressió (excepte en les ciències matemàtiques). Aquesta teoria es pot relacionar amb John Locke, un filòsof anglès del segle XVII. Aquest exposà que l’origen de les idees també provenia de l’experiència, que no hi havia res en l’enteniment que no hagués passat prèviament pels sentits. En canvi, es pot contrastar amb Plató qui exposava que el món sensible era una còpia del món de les idees, per tant establia com a falsa la realitat present. I, Hume va determinar que són les impressions les causes de les idees, és a dir que sense una impressió o percepció viva no es pot generar una idea.

Posa't a prova! (pàgina 167)

2010-04-10T02:47:00.000-07:00

1. Aquest fragment de Descartes explica que aquells que pensen que no es pot conèixer Déu estan determinats per la imaginació, és a dir, tot allò que no es pot imaginar els sembla incomprensible. De tal manera que no es pot utilitzar la imaginació com la utilitzem per conèixer quelcom sensible. Exposa que tot allò que es troba en l’enteniment ha passat pels sentits anteriorment excepte les idees de l’ànima i les de Déu. Finalment afirma que el coneixement indubtable és el que prové de l’enteniment.

2. -Inintel·ligible: aquest terme indica incomprensió referit a allò que és difícil d’entendre. En aquest cas l’utilitza per a referir-se al coneixement de quelcom a través de la imaginació, el resultat del qual sembla inintel·ligible.

-Imaginació: és la capacitat de la ment de crear imatges o idees mentalment o bé sospitar quelcom fantasiosament. En el text aquest concepte fa referència a la primera de les opcions.

3. Descartes exposa que tot allò que es pugui conèixer certament, és a dir, el coneixement pròpiament indubtable es relaciona amb el ‘jo’. Es pot dubtar de tot coneixement excepte del ‘jo’ atès que el ‘jo’ es qui pensa i qui dubta, per tant, existeix i és evident. Aporta que tot coneixement que provingui dels sentits pot ser fals atenent a la teoria cartesiana vinculada amb els dubtes metòdics. El filòsof exposà que es podia dubtar de tot menys del jo. A aquesta conclusió arribava a partir de dubtar de tot i el primer dels dubtes es fomentava a partir dels sentits, el segon la impossibilitat de distingir entre el somni i la vigília i el tercer dubte es basava en les veritats matemàtiques. El primer dels dubtes explicava que els sentits ens poden enganyar ja que si ens enganyen una vegada ho poden fer més; per tant el coneixement a partir de les coses sensibles és un coneixement de coses probables, de coses no certes. Per tant, amb la intervenció de l’enteniment, la raó, la intel·ligència sí es pot conèixer vertaderament, tot i que s’ha d’aplicar correctament. Per seguir aquest procés s’han de tenir en compte dos factors: la intuïció i la deducció. La primera és la presència immediata de l’evidència i la segona la inferència d’una cosa a partir d’una altra o bé la successió d’intuïcions. A partir d’aquí es pretén assolir un coneixement cert, tot i que s’han de tenir en compte una sèrie de preceptes que són l’evidència, no acceptar res com a vertader sense conèixer amb evidència que ho és. La segona de les regles és l’anàlisi, la fragmentació en parts per assolir idees clares i distintes, seguidament la síntesi consisteix en tornar a unir allò anteriorment fragmentat i finalment la revisió i enumeració que consta de la comprovació d’ambdues anteriors operacions. Mitjançant aquest procés, l’autor pretén arribar a la veritat i per assolir-la s’haurà de dubtar, i són els dubtes metòdics l’explicació dels quals demostra que el coneixement de coses sensibles és un coneixement erroni atès que els sentits ens enganyen.

4. Descartes a partir d’arribar a l’evidència del ‘jo’ estableix que és el ‘jo’ és una cosa pensant i a partir d’aquest pretenia demostrar l’existència de tot allò restant. A partir de totes les idees, estableix que Déu és allò que no necessita res més per existir, és a dir el que es considera substància. Però va arribar a la conclusió que no només era Déu el que s’entenia com a substància, sinó que també hi havia dos més en un sentit analògic. El ‘jo’ o substància pensant que coincideix amb l’ànima i els cossos o substància extensa que coincideix amb el cos. L’autor exposa que ‘jo’ i cos són independents. Creu que les coses no es poden conèixer tal com són, només a través dels seus atributs; l’atribut del jo és el pensament i l’atribut dels cossos és l’extensió. Descartes va afirmar que l’ésser humà estava format per substància extensa i substància pensantà ment i cos, és a dir, creu en una autonomia de cos i ànima així com també en un dualisme inspirat en la tradició platònica. Per tant, comparteix amb Plató aquest dualisme entre cos i ànima i afirma la salvació de la llibertat humana perquè està exclosa del mecanicisme i també la immortalitat de l’ànima així com Plató també creia que l’ànima era immortal. Descartes creu que ànima i cos son substàncies diferents i explica la interacció entre aquestes mitjançant una glàndula anomenada glàndula pineal la qual es troba en el cervell i possibilita la unió. Plató creia que l’ànima un cop s’encarnava i formava part del cos ja havia conegut les idees. També creia que la veritat es trobava en el món intel·ligible mentre que Descartes creu que allò del que no pot dubtar és únicament del ‘jo’. I, relacionat amb el coneixement es pot contrastar amb Francis Bacon qui creia que qui l’aconseguia tenia el domini de la natura mentre que Descartes associa el coneixement amb el jo, l’únic indubtable.

5. Respecte a aquesta afirmació plantejada sobre la facilitat d’accedir al coneixement de l’ànima abans que al coneixement del cos penso que el filòsof te raó. El cos es percep i es coneix mitjançant els sentits i aquests moltes vegades ens enganyen, si ho fan un cop ho poden fer més; a més un dels dubtes metòdics de Descartes es basava en el coneixement sensible el qual va afirmar que era dubtós. En canvi, mitjançant l’enteniment podem arribar al coneixement de l’ànima, per tant, es podria dir que el coneixement sobre aquesta és cert i indubtable en contrast amb el coneixement del cos. Per tant, en conclusió, l’ànima es podrà conèixer veritablement mentre que el cos no, atès que aquest només serà un coneixement probable.

Filosofia de Heidegger

2010-04-06T05:42:00.000-07:00

-Per què és important l'autor?

PROJECTE 4: La filosofia de Heidegger

2010-04-06T05:32:00.000-07:00

La filosofia de Heidegger parteix de l’existència humana i es divideix en dues etapes. A la primera es pregunta per l’ésser i a la segona fa una reflexió sobre l’ésser i el llenguatge ja que li preocupa més aquest que la pròpia veritat. Va aportar que els objectes existents no depenen d’ells, sinó que hi ha un final del procés el qual troben en l’home. També afirmà que el ser de les coses significa pertànyer al món, per tant, va ser un dels primers pensadors que va a apuntar cap a la destrucció de la metafísica. Respecte l’home, va dir que era un ésser en el món fent referència a la seva manera de ser com a tret constitutiu de la seva existència, el qual era necessari que pertanyés al món. El filòsof parlà d’existència autèntica i inautèntica; la primera consistia en adoptar com a punt de partida a si mateix i en el segon cas al món i als altres homes. Malgrat que l’home era un ésser per a la mort, ja que aquesta és una possibilitat de ser, l’home té por a la mort en una comprensió inautèntica i això provoca que només pot parlar de la mort de forma impersonal. En canvi, en la comprensió autèntica la pot afrontar millor com a possibilitat última i definitiva de l’home. Respecte el jo, parla del jo autèntic com aquell que el proporciona angoixa al reconèixer el que significa estar en el món, des de la seva totalitat. Això només ho pot assolir anticipant la mort que afecta a l’ésser mateix i és una possibilitat de la seva existència, la qual, sorgeix del no-res.

Comentari de text: Demostració de l'existència dels cossos (text 12 de Descartes)

2010-02-23T06:39:00.000-08:00

1) Aquest text de Descartes parla dels cossos materials. Parla sobre la demostració dels cossos, sobre el fet de conèixer-los atès que són demostracions de la geometria. Però Déu no és la causa d’aquests cossos, sinó que són els cossos mateixos la causa d’ells ja que m’estaria demostrant una realitat falsa, per tant les coses corporals tenen la causa en si mateixa, per tant existeixen.

2) Els cossos materials i la seva causa

3) Aquest fragment de Descartes correspon a la sisena part de les Meditacions Metafísiques de la seva obra. Parla dels cossos materials tot centrant-se en la seva existència derivada de la causa que els produeixen. Els cossos materials són l’objecte de les demostracions de la geometria segons el filòsof. Però preguntant-se per la causa productora d’aquests cossos no pot deixar-la caure en déu ja que aquest no pot generar una mena de realitat sinó que aquestes existeixen per si mateixes sense la seva intervenció. Per tant si Déu les creés ens estaria enganyant tot fent-nos creure en una realitat falsa tal com diu al text que ‘no essent un Déu enganyador, no m’envia aquestes idees immediatament per si mateix’. Per tant aquestes idees són enviades o procedeixen de les cosses materials i corpòries, és a dir la causa de les coses materials estan en elles mateixes, per tant cal confessar que les coses corporals existeixen.

4) El fragment anterior de la demostració de l’existència dels cossos pertany a Descartes, filòsof francès del segle XVII de corrent racionalista. Aquest text es relaciona amb la demostració dels cossos materials. Descartes es preguntà quina era la causa que produïa la idea dels cossos i en primer lloc va constatar que ell mateix no podia ser la causa productora atès que ell era una cosa pensant i que eren idees en contra de la seva voluntat per tant les idees són exteriors a ell. Déu tampoc pot ser la causa dels cossos materials atès que ens estaria enganyant tot mostrant-nos una realitat falsa. Així va concloure que la causa de la idea dels cossos ve d’aquests mateixos, per tant aquests existeixen. Es pot establir certa relació amb Aristòtil qui atorgà importància al món sensible així com Descartes situa la idea dels cossos en el món real, en aquests mateixos objectes sensibles. Tot i així, també es pot vincular amb Plató en la recerca de la idea productora qui situa les idees en el món intel·ligible, en un món exterior a ell, així com Descartes també situa la idea productora dels cossos en aquests mateixos, per tant, exterior a ell.

Redacció: Puc dubtar del jo?

2010-02-23T06:36:00.000-08:00

Doncs bé, si em poso a dubtar sobre aquesta qüestió, és a dir, sobre el ‘jo’ estic dubtant, però no estic dubtant del jo sinó que estic dubtant sobre una qüestió que m’afecta a mi però que no recau directament sobre el ‘jo’. Es pot dubtar d’infinitat de coses, sobretot de les coses sensibles que són les que més enganyen com va dir Descartes ja que algun cop t’enganyen i si ho fan un cop ho poden fer molts i més perquè estan sotmeses a canvi i no romandran invariables, però estic d’acord amb el que va dir Descartes sobre el cogito, que no es pot dubtar sobre el jo, perquè al cap i a la fi és el jo qui dubta, per tant el ‘jo’ sempre romandrà invariablement i si penses i dubtes, perquè ets tu el subjecte d’ambdues accions vol dir que el ‘jo’ és indubtable.

Comentari de text: Una altra formulació del cogito (text 5 de Descartes)

2010-02-23T06:34:00.000-08:00

1) Aquest fragment correspon a la segona part de les Meditacions Metafísiques de Descartes. Parla del dubte, del dubte metòdic, el qual proposa dubtar de tot allò que existeix per poder arribar a lo indubtable, a l’evidència. Un cop haver dubtat sobre tot allò existent, començà a dubtar sobre el ‘jo’, i arribà a la conclusió que el ‘jo’ és l’únic indubtable, res no pot persuadir el contrari.

2) El ‘cogito’, la primera evidència

3) Aquest fragment de les Meditacions Metafísiques és de Descartes, un dels autors més importants del racionalisme. El tema central d’aquest text és el dubte metòdic a partir del qual es deriva la primera evidència, el jo. L’objectiu del dubte és arribar a quelcom indubtable, és a dir, l’autor vol conèixer la veritat, comprovar que després del dubte trobarà allò evident. Comença a dubtar de tot allò que existeix i arriba a la qüestió final, el ‘jo’ tal hi com diu ‘Jo, si més no, no sóc alguna cosa?’ i també es qüestiona ‘Què se’n segueix d’aquí?’ . L’autor també volia esbrinar si era dependent del cos i dels sentits. Aquests últims es troben en la primera fase del dubte atès que ens enganyen, ja que si ens enganyen un cop ho tornaran a fer, per tant, el coneixement d’allò sensible és de coses probables, és un coneixement dubtós. A partir d’aquí va deduir que el ‘jo’ és sens dubte. Ni aquell més maligne podria fer creure el contrari ja que ningú posaria en dubte el ‘jo’, atès que aquest era la primera evidència ja que qui dubta, qui pensa i qui és, és el ‘jo’. Per tant arriba a la conclusió que després d’examinar acuradament totes les coses, la proposició de <> és veritable, és així i no pot ser de cap altra manera.

4) Aquest fragment correspon a la segona part de les Meditacions Metafísiques de Descartes, i es relaciona amb el dubte metòdic. Ell creu que per arribar a la veritat, a l’evidència hem de passar pel dubte ja que després de dubtar es pot arribar a la certesa. L’objectiu del dubte metòdic és criticar les opinions admeses fins al moment com a vertaderes per trobar l’indubtable, per comprovar que després de dubtar podrem arribar a allò evident. El dubte consta de tres fases: la primera és aquella relacionada amb els sentits que aporta que aquests ens enganyen, per tant ens aporten un coneixement dubtós. El segon és la impossibilitat de distingir entre el somni i la vigília ja que sembla real allò que vivim quan somiem i el tercer és el dubte sobre les veritats matemàtiques. A partir d’aquestes fases el dubte arribarà a la màxima radicalitat: ha dubtat de tot però no podrà dubtar del fet que està dubtant. A partir d’aquí estableix que si dubta, pensa i si pensa és; per tant el ‘jo’ és la primera evidència. Tot i això, d’aquí pot sorgir un problema anomenat solipsisme que tracta d’acceptar el jo com a l’únic ésser, per tant, el jo es queda sol en si mateix. Aquesta teoria cartesiana es pot vincular amb Plató; aquest creia que per arribar a allò indubtable, a la veritat havia d’arribar al món intel·ligible, és a dir a través del coneixement de les idees trobaria l’evident, en canvi, per Descartes el coneixement indubtable el trobarà en ell mateix. També es pot relacionar amb Sant Agustí d’Hipona qui exposà: ‘Si m’erro sóc’ tot i que aquest no era el tema central de la seva filosofia. També hi ha una altra similitud entre ambdós autors; en relació amb el tema de l’existència Sant Agustí creia que aquesta era a partir de Déu, que d'aquest naixia tot allò existent, en canvi, Descartes relaciona l'existència i l'ésser a través del pensament.

Comentari de text: Les regles del mètode (text 1 de Descartes)

2010-02-23T06:23:00.000-08:00

1) El text anterior de Descartes és un fragment de la segona part del Discurs del mètode. Exposa que és més fàcil regir un estat amb poques regles com explicà l’autor, que no amb moltes. Descartes pretén guiar correctament la raó mitjançant quatre preceptes basant-se en la lògica, la geometria i l’àlgebra: a la primera regla l’anomenà evidència, seguida de l’anàlisi, en tercer lloc la síntesi i finalment la revisió i enumeració.

2) Els preceptes, el camí cap a la veritat.

3) El fragment anterior correspon a la segona part del Discurs del mètode de Descartes, l’autor que pretén convertir la filosofia en quelcom evident deixant de banda allò que sigui dubtós, tot arribant així a un coneixement indubtable. Aquest text exposa que aquells estats millor regits són els que ho fan a partir de poques lleis, de pocs preceptes i no seguint molts com és el cas de la lògica. Per tant creu que la millor manera és guiar-se a partir de les quatre regles que ell formulà corresponents al seu mètode, les quals guiaran la raó per aplicar la intel·ligència correctament. La primera d’elles és l’anomenada evidència, la qual planteja no acceptar com a cert allò que no es conegui amb total certesa tal i com diu al text que ‘s’ha d’evitar curosament la precipitació i la prevenció’; és a dir, acceptar com a cert quelcom que en cap ocasió pogués ser posat en dubte. El segon precepte és l’anàlisi; aquest consisteix en dividir les parts per arribar a les idees clares, a la solució. Seguidament trobem la síntesi, el procés merament contrari: conduir els pensaments dels més simples o fàcils cap als més complexos, cap als coneixements més compostos. Finalment el quart i darrer precepte s’anomena revisió i enumeració, dues tècniques per adquirir la seguretat de no ometre res, la comprovació de les tasques realitzades.

4) El fragment analitzat correspon a Descartes, filòsof de finals del segle XVII de corrent racionalista. Aquest text explica les quatre regles del mètode cartesià, mètode que pretén guiar la raó per poder aplicar correctament la intel·ligència. Per poder aplicar bé la raó hem de partir de la intuïció i la deducció. La primera és la presència immediata de l’evidència i la segona és la inferència d’una cosa a partir de l’altra, la successió d’intuïcions. Les regles o preceptes han de ser fàcils, senzilles i poques per tal de poder arribar a la veritat. Descartes prendrà com a model la lògica, la geometria i l’àlgebra per a formular-les. La primera és l’evidència, la qual exposa que no hem de prendre res com a vertader que no coneguem certament. Seguidament l’anàlisi és la divisió en parts per arribar a les idees clares i distintes. La tercera és la síntesi, que consisteix en tornar a unir allò dividit i, finalment la revisió i enumeració és la comprovació de les dues anteriors. L’autor es pot vincular amb Francis Bacon fent referència a la ciència, és a dir, per a Bacon la ciència era com un propòsit ja que permetia el progrés de la societat i l’obtenció del poder; per a Descartes la ciència és un dels objectius de la seva teoria, és a dir convertir la filosofia en un coneixement indubtable, per tant es pot entendre la ciència com una mena de fita per ambdós. Descartes pertany al racionalisme, corrent que pren com a model el mètode deductiu, el que comença del general i dedueix allò particular, en canvi, Sòcrates parlava de la inducció, del coneixement universal i no particular. També és contrari als sofistes ja que aquests creien que no es podia arribar a la veritat mentre que Descartes considera els quatre preceptes la base del coneixement, el camí per assolir la veritat.

PROJECTE 3: Influències que va rebre l'autor

2010-01-29T08:39:00.000-08:00

-El pensament de Heidegger ha rebut influències de la filosofia grega presocràtica, concretament del filòsof danès Sören Kierkegaard i del filòsof alemany Friedrich Nietzsche. La seva obra més important és Ésser i temps, un dels escrits més significatius de l’existencialisme. Heidegger es preocupà pel que definia la qüestió filosòfica i essencial: l’ésser. Contrastant amb la concepció de l’ésser dominant a la Grècia clàssica, la societat tecnològica contemporània havia afavorit una actitud manipuladora que havia privat de sentit l’ésser i la vida humana, un estat anomenat nihilisme. La humanitat havia oblidat la seva vertadera vocació que era la comprensió de l’existència originada pels primers grecs i perduda per alguns filòsofs posteriors.

-El principal problema que es planteja Heidegger és la pregunta per l'ésser com allò constitutiu i fonamental de tot quefer filosòfic, al mateix temps que denuncia l'oblit d'aquesta qüestió per part dels mateixos filòsofs grecs que van iniciar una investigació rigorosa sobre l'ésser. Plató i Aristòtil no van assolir definir-lo, sinó que van enfosquir el seu sentit al tractar-lo com un ens, com una "presència" i, fins i tot, com una simple còpula: allò que defineix sense definir-se a si mateix. Influït per aquestes qüestions dels ens d’Aristòtil va començar a oferir diverses interpretacions sobre la filosofia tradicional i a centrar-se en l’estudi de l’ésser com a centre de la Metafísica.

-Va ser deixeble de Husserl qui li ensenyà les bases de la fenomenologia i va desenvolupar animat per aquest, el seu pensament en la seva obra més coneguda: Ésser i temps . Més enllà de la filosofia de Husserl, Heidegger proposa aplicar la fenomenología en l’hermenéutica, ja que aquella no està lliure de prejudicis ni pot considerar-se una descripció neutral i transparent del real.

-Gadamer, un filòsof alemany important, recorda les classes del seu mestre Martin Heidegger i examina la seva decisió de recolzar el nazisme. Gadamer evoca les influències que van marcar a Heidegger i la seva novel·lesca passió amb la jove filòsofa jueva Hannah Arendt.

-L’any 1953, en el seu estudi sobre ‘’Georg Trakl’’, Heidegger l’anomenà poeta de l’occident ocult. La interpretació heideggeriana de la poesia de Trakl ha creat moltes discussions. A l’obra de Heidegger igual que en la de Trackl ,hi ha una recerca de retorn a l’origen, ja sigui mitjançant l’hermenèutica o mitjançant la reconstrucció de sentits primigenis a través d’exemples presos d’una vida d’aldea, on es pot percebre nostàlgia. Heidegger reconeix en la poesia de Trackl una nostàlgia pel món de l’ordre immemorial d’aldees i camps. A les obres de Heidegger podem apreciar també les coses dotades de vida, les coses viscudes, el tracte amb lo quotidià i amb les coses admeses en la nostra confiança.

Redacció: Sant Anselm o Sant Tomàs?

2010-01-28T12:18:00.000-08:00

Personalment m’identifico més amb la teoria de Sant Tomàs d’Aquino sobre l’existència de Déu. Sota el meu punt de vista la posició adoptada per Sant Anselm no és tan realista com la de Sant Tomàs, per tant, em costa més acceptar-la i creure-la. Un argument de Kant sobre els atributs de Déu el critica: diu que ‘Déu és existent’. Aquesta expressió no és lògica, no és coherent; primerament perquè està formada per dos paraules que no concorden en aquest context (ser i existir) i després perquè relaciona l’ésser màxim i absolut amb el temps essent aquest intemporal. En canvi, la teoria de Sant Tomàs té influència aristotèlica, és a dir, és de caire més realista i lògica en la meva opinió. Aquest intenta provar l’existència de Déu a partir de l’experiència, és a dir, tot i no poder conèixer l’essència de Déu si podem deduir-ne la seva existència partint dels éssers creats. Aporta que hi ha fets en els que busquem la seva causa i per consegüent obtindrem una cadena infinita de causes que es finalitza amb una conclusió relacionada amb Déu i les seves qualitats.

Comentari de text: El temps va ser creat amb el món (pàgina 98)

2010-01-28T12:16:00.000-08:00

1) Aquest fragment explica que Déu és omnipotent i creador de tot, del món i del temps. Els pelegrins es pregunten perquè trigà tant en fer aquesta gran obra, però el fet de trigar s’identifica amb temps i no és possible que abans de la creació hi hagués temps ja que és ell mateix qui el creà. Tot i així, Déu no és anterior al temps ja que és etern; és superior als temps passats, presents i futurs. En canvi, nosaltres tenim un fi perquè els anys per a nosaltres venen fins que un dia se’n van i desapareixem.

2) La creació del temps

3) Aquest fragment pertany a l’obra de les Confessions de Sant Agustí, on ens parla de la seva joventut i les influències que va tenir fins arribar al procés de la conversió. En aquest text, ens explica la omnipotència de Deú, creador de tot, creador del món i del temps. Els pelegrins, potser divagaven en les imatges dels temps anteriors i es preguntaven com va deixar Déu passar tants segles fins dur a terme la realització de tal obra. Doncs bé, no té coherència afirmar tal oració ja que si ell crea el temps no pot haver segles anteriors on la gent s’admiri pel fet de la no-presència de tal obra, no hi pot haver temps anterior a aquesta creació atès que juntament amb la creació del món, vindrà la creació del temps. A més, Déu és el temps però no el precedeix; és superior als temps passats, presents i futurs. Precedeix els temps anteriors a causa de la seva eternitat que sempre hi és present, i és superior als temps futurs que encara estan per venir i quan arribin ja hauran passat. Els anys per a Déu no passen i sempre serà el mateix perquè per a ell, els anys ni van ni vénen, en canvi, per a nosaltres venen i se’n van. D’aquesta manera, nosaltres desapareixerem mentre ell sempre romandrà ja que és etern, intemporal.

4) Aquest fragment de Sant Agustí es relaciona amb la creació i el temps. Només ell és immutable i eternament idèntic. A més, és intemporal, és a dir, no podem identificar Déu amb el temps. S’identifica amb la creació voluntària ex nihilo ja que Déu creà el món en una creació total, a partir del no-res. Per tant la pregunta ‘Què feia Déu abans de crear el món?’ no té sentit. Sant Agustí segueix la reflexió del neoplatonisme la qual coincideix amb la visió de Déu com a Intel·ligència que conté en si les idees exemplars o els arquetips del món visible. El model del demiürg segons Sant Agustí coincideix amb el relat bíblic de la creació; per tant el demiürg és interior a ell. Sant Agustí d’Hipona creia que la creació divina era instantània i total i aportà que el relat bíblic de la creació del món en sis dies és una al·legoria atès que ell no precedeix el temps, ell creà el temps. Diu que els éssers individuals apareixen quan les seves raons seminals o gèrmens inserits per Déu en la matèria assoleixen el seu moment de maduresa i naixement. En canvi, contrastant amb la tradició platònica, la producció del món no és un procés necessari i inevitable, sinó una decisió voluntària i lliure; Déu crea el món perquè creu que es un acte bo, senyal de voluntat lliure i de l’amor divins.

Comentari de text: Carta d'Epicur a Meneceu

2010-01-28T11:24:00.000-08:00

1) En primer lloc, en aquesta carta s’exposa que tant aquell jove com aquell vell ha de filosofar per tal d’arribar a la felicitat. El fet de viure comporta dos principis: plaer i dolor però segons el text es redueixen a sensació i la mort és la privació d’aquesta. La mort és lluny de nosaltres però tampoc hi serà a prop ja que en un futur quan aquesta arribi ja haurem desaparegut. Els desitjos s’han d’organitzar per arribar a la felicitat. La finalitat és arribar al plaer ja que aquest comporta l’absència del mal i conclou que no és possible viure no essent feliç.

2) El camí de la felicitat.

3) Aquesta carta d’Epicur està dirigida a Meneceu. En aquesta, el filòsof exposa la teoria del plaer i del dolor. Tothom ha de filosofar, tant el jove com el vell per arribar a la felicitat ja que si la posseïm ho tenim tot, per tant, s’han de meditar aquells principis per assolir una vida feliç. Però, el fet de viure comporta dos principis amb els quals s’ha de conviure: el plaer i el dolor. Aquests es redueixen a sensació i la mort és la privació de la sensació. Aquesta no s’ha de témer ja que està lluny dels que viuen i aquells que en un futur l’assoleixin hauran desaparegut per sempre més, per tant, la mort no és real. Per poder viure feliçment cal organitzar els desitjos ja que alguns són indispensables per aconseguir el fi de la felicitat. Aquesta és necessària per viure feliçment ja que únicament el seny, la bellesa i la justícia no ho permeten sense aquesta primera. El fet de viure feliçment s’aconsegueix vivint segons la virtut.

4) Aquest text es relaciona amb el principi del plaer i del dolor d’Epicur, la figura més original entre els filòsofs que representen el nou horitzó intel·lectual. Aquesta teoria explica que el fet de viure comporta els principis del plaer i del dolor. El reconeixement d’aquests dos principis necessita determinades organitzacions; cal organitzar els desitjos que constitueixen un motor de l’existència. Es pot comparar amb com és concebuda la felicitat per a altres filòsofs. Per a Plató la felicitat, és a dir, el fi o màxim bé, consistia en arribar al món intel·ligible, al coneixement de les idees mitjançant quatre tècniques: la reminiscència, l’amor, la dialèctica i la cathasi o purificació. En canvi, Aristòtil parla de la felicitat com aquell fi que no és mitjà per aconseguir un altre fi, sinó que és fi en si mateix, un fi absolut.

Comentari de text: text nº 12 d'Aristòtil

2010-01-28T11:23:00.001-08:00

1) El text número 12 d’Aristòtil ens introdueix el tema del canvi que té lloc a partir de contraris. En aquest text, la fase inicial del canvi i la forma final s’identifica amb el lletrat i el no-lletrat. El subjecte és un home el qual no canvia ja que el subjecte és l’únic element del procés del canvi immutable, invariable.

2) El procés del canvi

3) El text nº 12 pertany a la física d’Aristòtil, autor del segle IV a.C i deixeble de Plató. Juntament amb aquest han sigut dos dels filòsofs més importants i de més influència de tota la historia. La física, tema del que tracta aquest fragment és un tema dels més importants que es qüestiona el principi del moviment, el fil conductor que incita el moviment, el canvi, és a dir, el pas d’un estat a un altre. El canvi és un procés que implica moviment i té lloc a partir dels contraris; sense contraris no hi hauria canvi. La fase inicial del canvi o privació l’identifica amb el no-lletrat i la fase final o forma que adopta, lletrat. Ens presenta un home com a subjecte; és l’únic element del canvi que no canvia, el subjecte roman, no varia tal i com diu que un home no-lletrat esdevé un home lletrat. Canvia l’accident, no el subjecte. L’objectiu del canvi és assolir el fi, aconseguir-ho ja que és una teoria finalista, persegueix un fi, el fi de passar d’un estat inicial a un de final.

4) Aquest fragment d’Aristòtil es basa en el principi del canvi, un canvi d’estats on els elements protagonistes són la privació i la forma. Es relaciona també amb la potència i l’acte ja que implica el tema del moviment. Es pot vincular amb un filòsof molt important, Heràclit qui considerava el canvi el motor de la natura ja que tot estava sotmès a aquest. A més, aportava que la realitat era un procés cíclic i que a partir de la lluita de contraris es configurava la natura. Es pot relacionar també amb el seu mestre, Plató, qui deia que dels contraris naixia tot, és a dir que la lluita d’aquests donaven lloc als diferents objectes amb els quals es configura la realitat progressivament.

Redacció: Què és primer l'ou o la gallina?

2010-01-28T10:36:00.001-08:00

Aquesta qüestió no puc contestar-la amb certesa ja que no en tinc coneixement absolut sobre l’assumpte ni sobre les teories que s’hagin formulat a partir d’aquesta pregunta. Si em poso a pensar arribo a la conclusió que sense gallina no hi pot haver ou però sense aquest tampoc gallina, és a dir, és un procés cíclic, però bé, definitivament crec que la gallina va ser primer. Si la gallina no existís no hi podria sorgir l’ou. Això ho puc justificar aportant que els primers éssers de la Terra eren éssers unicel·lulars i a partir de divisions entre aquests donaven lloc a diferents mutacions evolutives. Una d’aquestes mutacions va ser la gallina, però no tal hi com ara la coneixem, potser no tenia ni ales ni bec, però per principis evolutius propis de la naturalesa va anar evolucionant i transformant-se fins adquirir la forma que posseeix actualment. I, possiblement, la gallina històrica no es reproduïa mitjançant l’ou, sinó que també per evolucions genètiques i naturals va acabar reproduint-se d’aquesta manera i per tant, així puc aportar que l’ou sorgí de la gallina essent aquesta la primera del procés.

Redacció: Aristòtil o Plató?

2010-01-28T10:33:00.000-08:00

Plató i Aristòtil van ser dos filòsofs molt importants en la historia de la filosofia, dos dels més importants millor dit. Les seves teories han sigut molt influenciables i molt valorades. Sota el meu punt de vista, penso que la diferenciació dels dos móns platònics és coherent ja que el món sensible només mostra aparences i s’allunya clarament de l’intel·ligible que és l’autèntic, és a dir, on romanen les idees, la veritat. Molta gent aporta que el món sensible és més realista pel que fa a la convivència i relació social però és un món imperfecte., ple de ficció i falsedat. No obstant, també puc dir que la substància primera està composta de matèria i forma, és a dir allò amb el que està fet i el que la cosa és en si, tal com deia Aristòtil. Però finalment, afegeixo que em decanto més cap a Plató ja que la seva teoria del coneixement és totalment evident atès que allò que està sotmès a canvi no es pot conèixer certament, és a dir, les coses que formen part del món sensible no es poden conèixer mentre que les del món intel·ligible si ja que es estable i immutable. També defenso més a Plató perquè em va resultar més agradable d’estudiar-lo.

Comentari de text: fragment del Fedó (pàgs 16-18)

2010-01-28T10:32:00.000-08:00

1) Aquest fragment del Fedó argumenta que segons una doctrina establerta, les ànimes van d’aquí cap a l’Hades, i d’aquest cap aquí, és a dir, tornen a néixer, per tant, l’origen dels vivents es troba als morts. Estableix que tot té un contrari i neix a partir d’aquest i a més, hi sol haver un moviment de generació que va d’un terme a l’altre tornant de nou al primer. Destaca el concepte de la vida i la mort. Un cop hàgim mort, les nostres ànimes aniran al reremón i d’aquí sorgirà el contrari de vida que es reviure, el procés de generació dels morts cap als vivents.

2) La lluita de contraris

3) Aquest fragment del Fedó és un diàleg entre Plató i Cebes. Parlen de l’existència i la lluita de contraris pròpia de la naturalesa. Es planteja si les ànimes transmigren d’aquí cap a l’Hades, és a dir, cap al reremón. Segons una doctrina antiga van d’aquí cap allà així com després tornen aquí i reneixen dels morts. Per tant, els vivents reneixen dels morts, o sigui si deixessin d’existir no podríem tornar a néixer com diu el text. És a dir, l’origen dels vivents són els morts. Aquesta qüestió no només fa referència als homes, sinó també a la resta d’éssers vius que neixen i moren. Per tant, estableix que tot té un contrari i sorgeix d’aquest, per exemple el bell i el lleig són contraris i el bell neix del lleig i és precedent d’aquest, així com també una cosa gran neix a partir d’una petita. Ara bé, per passar d’un terme dels contraris a l’altre hi ha un moviment generatiu o de generació, o sigui, un moviment que va de l’un a l’altre i torna de l’altre al primer. Per exemple, al text diu que entremig d’una cosa més gran i una de més petita, hi ha el creixement i la disminució que permeten que un element creixi i l’altre disminueixi. Destaquen els contraris de vida i mort. Un cop hàgim mort, les nostres ànimes es dirigiran cap a l’Hades i a partir d’aquí, sorgirà el contrari de vida que es reviure, el procés de generació dels morts cap als vivents.

4) El fragment anterior és del Fedó, llibre de la segons època de Plató, on trobem tots els diàlegs de maduresa o dogmàtics. El tema tractat en aquest fragment de la lluita de contraris es pot vincular amb un dels arguments platònics sobre l’ànima i la seva immortalitat: la successió de contraris ja que la realitat és un procés cíclic que fa entre d’altres que a la vida li segueixi la mort i viceversa i també amb l’argument de la participació de l’ànima en la idea de la vida ja que estableix que cada cosa participa d’una idea determinada, així que no pot participar de la seva contrària, per exemple l’ànima participa de la idea de vida així que no pot participar de la idea de mort essent així immortal. Es pot correspondre amb Heràclit, qui establí que la realitat era cíclica i estava en perpetu canvi. A més també és un autor destacat per la seva teoria en la qual argumenta que la realitat canvia i un dels factors influents és la lluita de contraris. També pot estar influenciat pels pitagòrics ja que tracten el tema de l’ànima i aquí Plató destaca els contraris de vida i mort tot vinculant-la i s’oposa a Parmènides qui deia que la realitat era un sol ésser immutable i invariable.

Comentari de text: fragment del Fedó (pàgina 11)

2010-01-28T10:29:00.000-08:00

1) Aquest fragment del Fedó exposa que l’ànima és allò que ens permet adquirir la veritat. Però bé, aquesta es troba encarnada en un cos que no ens deixa veure-la, per tant, només podrà arribar a la veritat quan es trobi separada d’aquest. El cos es troba dominat per diversos sentiments, passions i desitjos que ens impedeixen posar-nos a pensar i arribar al que desitgem, així que l’ànima s’haurà de separar del cos per obtenir allò que desitgem, la saviesa. La saviesa només la podrem assolir quan hàgim mort, atès que el cos ens impedeix conèixer-la. Serà quan l’ànima quedi en si mateixa separada del cos, quan puguem conèixer el que realment és pur.

2) La desvinculació de l’ànima.

3) Aquest fragment pertany al Fedó, llibre que escrigué Plató en la segona època de la seva vida. El fragment explica que l’ànima no pot avançar en la recerca de quelcom mentre es trobi encarnada en un cos, que no podrem aconseguir el que desitgem mentre aquesta es trobi dins d’aquest i, allò que merament desitgem és la veritat. El cos està dominat per diversos sentiments i passions com cita al text quan diu que el cos ens omple d’amors i de desigs, de temors i fantasmes de tota mena i d’un munt de nicieses de manera que sota el seu domini no podem mai ni tan sols posar-nos a pensar. Per tant, si hem de conèixer clarament alguna cosa, ens hem de desempallegar d’ ell i hem de contemplar l’ànima sola i la realitat de si mateixa, és a dir, només assolirem allò que volem,que és la saviesa, quan hàgim mort, quan no estiguem en aquesta vida, o sigui, quan l’ànima quedi separada en si mateixa i separada del cos. Mentre vivim, només ens podrem acostar-nos al saber quan no tinguem relació amb el cos, sinó mantenint-nos purs fins que el déu ens alliberi, fins que arribem a la mort. Un cop arribem a aquesta, purs i deslliurats del cos, podrem conèixer per nosaltres mateixos allò que és pur, ja que allò pur només ho aconsegueix qui és realment pur.

4) Aquest fragment correspon al Fedó, llibre que pertany a la segona època de la vida de Plató, al període de maduresa on trobem els diàlegs doctrinals o dogmàtics. El Fedó és un diàleg platònic i el tema principal és la immortalitat de l’ànima. El llibre està ambientat en la presó d’Atenes, on hi són presents Sòcrates i tots els seus deixebles en les últimes hores de vida del mestre. En aquest fragment, apareix el tema de la filosofia com a cathasi o purificació ja que entén la filosofia com un procés de purificació que ens prepara per morir. El filòsof no tem la mort ja que sap que mitjançant aquesta arribarà a la contemplació de les idees, podrà arribar al món intel·ligible deslligant-se del sensible ja que mentre visqui en aquest últim només podrà recordar idees anteriors mitjançant el procés de la reminiscència. Ha d’intentar purificar-se per arribar al saber. El missatge moral que aporta aquesta teoria és que hem de reprimir-nos de les passions per no contaminar la impuresa del cos i arribar a la mort essent purs. També es pot relacionar amb alguns arguments que elaborà l’autor sobre l’ànima com el de la participació de l’ànima en la idea de vida. Com l’ànima participa de la idea de vida, no pot participar de la contrària, és a dir de la mort, per tant l’ànima és immortal, o sigui, sobreviu al cos i preexisteix abans que aquest. Aquestes correspondències poden tenir influència pitagòrica ja que Plató està influenciat per aquests en la immortalitat de l’ànima i en molts aspectes relacionats amb aquesta. També es pot vincular amb Heràclit ja que aquest establí que la realitat era un procés cíclic que fa que a la vida li segueixi la mort i viceversa, per tant és evident la immortalitat de l’ànima. Contràriament, Parmènides va establir que hi havia un sol ésser que no canviava, és a dir, invariable i immutable i, finalment, també s’oposa a Socràtes ja que aquest deia que la veritat es trobava a l’interior de cadascú, mentre que Plató exposà que l’ànima ha de sortir de l’interior del cos per assolir-la encaminant-se cap a les idees, és a dir cap al món intel·ligible.

PROJECTE 2

2009-12-01T14:40:00.000-08:00

Relació de Heidegger amb el nazisme.

PROJECTE 2

2009-12-01T14:22:00.000-08:00

Fets històrics durant el període en què viu Heidegger (1889-1976):

-1894-1895 Guerra sino-japonesa

-1895-1898 Guerra entre Espanya i els EUA

-1899-1902 Guerra dels bòers

-1914-1918 Primera Guerra Mundial

En aquesta, Alemanya hi participà i va iniciar el procés del nou Estat germànic i es va convertir ràpidament en una gran potencia industrial que aspirava a dirigir la política continental europea.

-1917 Revolució Soviètica i l’URSS

-1918-1939 Període d’entreguerres à desequilibris profunds que van desembocar en la crisi més greu de la historia quan el 1929 s’enfonsà la borsa de Nova York i com afectà als EUA, potencia més important mundial, es va estendre arreu del món i a Europa, concretament a Alemanya, Hitler introduí una política autàrquica i de rearmament que va desembocar en la Segona Guerra Mundial.

-1918-1939 Democràcies i totalitarismes à sorgiment dels moviments feixista (Itàlia) i nazi (Alemanya). Tots dos van esdevenir dictadures totalitàries en les quals l'estat controlava tots els aspectes de la vida pública i privada. La seva política exterior es va estendre i s’imposà als estats democràtics que es van mostrar submisos a la voluntat dels dictadors.

El sorgiment del Japó entre el rearmament d’Itàlia i Alemanya va desembocar en la Segona Guerra Mundial. Respecte a les vinculacions amb l’Alemanya nazi destaca la seva adhesió al Partit Nacionalsocialista, manifestada en el discurs que va pronunciar en la presa de possessió de la càtedra a la Universitat de Friburg (1933). El 1945 va ser destituït com docent a Friburg, després de l'ocupació d'Alemanya pels aliats un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial.

-1936- 1939 Guerra Civil Espanyola

-1939-1945 Segona Guerra Mundial

-1939-1941 Guerra Llampec

-1941-1943 Guerra d’Àfrica (El Alamein)

-1941-1945 Guerra del Pacífic

-1943-1945 Derrota nazi (execució Mussolini i suïcidi de Hitler)

-1947 Independència de la Índia

-1948 Crisi Alemanya i Blocatge de Berlín à Quan es finalitzà la Segona Guerra Mundial, Alemanya va quedar dividit en quatre zones i el 1948 els aliats decidiren unificar els territoris i anunciar la creació d’un únic Estat federal alemany. L’URSS va decidir tancar la frontera (est i oest). El blocatge de Berlín durà gairebé un any. El 1961 les autoritats decidiren aixecar un mur que dividia la ciutat de Berlín en dos sectors.

-1948 Proclamació de l’Estat d’Israel

-1949 Independència de Indoxina

-1949 Primera Guerra araboisraeliana

-1950-1953 Guerra de Corea

-1950-1960 Guerra de Nigèria

-1954 Independència de Laos i Cambodja

-1956 Segona guerra araboisraeliana

-1956 Independència del Marroc

-1957-1975 Guerra del Vietnam

-1960 Crisi dels míssils a Cuba

-1964- 2000 Problemes palestins

-1967 Conflicte de Cambodja

-1967 Tercera guerra araboisraeliana (Guerra dels Sis dies)

-1970 Torna la tensió que van revifar les tensions dels anys de la Guerra Freda.

-1973 Quarta guerra araboisraeliana

-1973 Crisi del petroli

-1975 Fi de la guerra del Vietnam

-1975 Fi de la dictadura espanyola

-1976 Mort de Heidegger

Esquema del Fedó

2009-12-01T14:19:00.001-08:00

SEGON TRIMESTRE

2009-12-01T14:15:00.000-08:00

Comentari de text: El coneixement és una reminiscència

1)L’ànima és immortal i anterior al cos humà. Per tant, no hi ha res que no hagi après ja que ha vist i observat totes les coses existents, tant les d’aquí com les de l’inframón. Per tant, recorda les coses que ja havia conegut anteriorment ja que tot el que coneix ho pot recordar. Per tant, la paraula aprendre sorgeix de la relació de recordar una cosa ja apresa. Aprendre i cercar són reminiscències, és a dir, records d’un assumpte quasi oblidat.

2) La singularitat de l’ànima.

3) L’ànima és immortal i ha nascut molts cops, per tant ha pogut observar totes les coses que existeixen, tant les d’aquí com les de l’inframón, és a dir, les de l’Hades. Per tant és anterior al cos en el sentit que quan s’infiltra en aquest ja ho sap tot a causa de les idees que ha contemplat, és a dir, no hi ha res que no hagi après a causa de la seva llarga experiència. D’aquesta manera és molt possible que recordi, no tan sols la virtut com hi figura al text, sinó també les coses que abans també coneixia, és a dir, de tot el coneixement que posseeix a través del contacte amb el món sensible. Com l’ànima ho ha après tot i en té coneixement absolut, res no impedeix que ho recordi, és a dir, tot el que l’ànima aprèn ho pot recordar i el procés de recordar una cosa ja apresa s’anomena reminiscència. Per tant, els homes anomenaran el fet que l’ànima pugui recordar tot el que ha après el que es coneix com aprendre. Sintetitzant, cercar i aprendre no són res més que reminiscències ja que parteixen de la base del coneixement de quelcom i a partir d’aquí ho poden recordar, desenvolupar i mostrar.

4) Aquest fragment pertany al llibre Menó de Plató, un dels filòsofs més importants i coneguts que naixé al segle V a.C. El llibre que inclou aquest fragment correspon a la segona època de la vida de l’autor on trobem els diàlegs de maduresa o dogmàtics on Plató ja té constituït el seu mètode filosòfic. El fragment es relaciona amb la seva teoria del coneixement, concretament amb una de les tècniques que l’autor utilitza per accedir al coneixement de les idees: a la tècnica del record o reminiscència. Per l’autor, conèixer és recordar. Quan l’ànima recau sobre un cos ja ho sap tot perquè ha contemplat les idees del món i quan entra en aquest ho oblida tot el que ha conegut en l’existència anterior. I és mitjançant el contacte amb el món sensible i amb la dialèctica que arriba a recordar aquelles coses apreses anterior al contacte amb el cos humà. El concepte de la reminiscència del coneixement i de l’ànima, es pot comparar amb la influència que té Plató dels pitagòrics. És a dir del dualisme entre cos i ànima, de la transmigració d’aquesta d’un cos a un altre i de la immortalitat de l’ànima, ja que quan el cos mor, l’ànima surt i s’allibera d’aquest on es trobava reprimida essent immortal. També es podria relacionar amb Demòcrit quan diu que l’ànima és com un alè que dóna vida ja que és quelcom amb una gran singularitat que s’introdueix en el cos humà.

Per què creus que el mite de la caverna és vigent avui dia?

2009-11-08T14:02:00.000-08:00

El mite de la caverna es caracteritza per la existència d’un món sensible i un món intel·ligible. Aquest mite és vigent avui dia ja que el món real, el món en el qual vivim és ple d’aparences, per tant, és clarament en molts aspectes un món sensible. Des de la nostra infància ens capfiquem ja en aquest món, tant pel que fa al món de la televisió (dibuixos, programes, concursos..) com el món dels videojocs. El món de la televisió i el món dels videojocs són clarament aparences, irrealitats. Et sotmeten a una realitat virtual que sembla autèntica però són simples aparences i imatges que ens aporten els sentits, però irreals. Pel que fa al món de la publicitat també forma part del món sensible ja que ens ofereixen i ens proposen una sèrie de promeses que no compleixen i simplement ho fan per cridar l’atenció de l’espectador i convèncer-los de la proposta, però són purament aparences i irrealitats. Per tant, si ens fixem estem vivint en un món ple d’aparences, en el qual ens pensem que tot és real i les coses que realment són importants per a la societat estan agrupades dins d’ aquest bloc fals: el món sensible.

Plató: EL MITE DE LA CAVERNA

2009-11-07T12:33:00.000-08:00

En el mite de la Caverna, Plató ens explica la situació al·legòrica en la que es troba un home respecte al coneixement segons la teoria explicada al VII llibre de la República. L’autor intenta il·lustrar l’existència de dos móns: el sensible, que correspon als sentits i, l’intel·ligible, que fa referència a les idees. El mite explica l’existència d’una caverna on hi havia uns homes presoners des del seu naixement, els quals estaven lligats pel coll i les cames contra un mur. Rere aquest, hi havia un passadís on alguns homes portaven figures amb forma humana i animal que els sobrepassaven. Mentre les transportaven alguns anaven dialogant. Els captius, es trobaven ancorats, i com només podien veure ombres que es movien, al no tindre un altre tipus d’educació, van arribar a creure que allò que es movia eren objectes, per tant, si un dels captius sortís al món exterior, tindria grans i greus dificultats per adaptar-se a la llum del sol tot i que, un cop acostumats podria observar la bellesa del cosmos. Un presoner va aconseguir deslligar-se i, així, va sortir a observar el món exterior. Un cop fet, tornà a la caverna i li va explicar als seus companys el que havia vist afirmant que el món d’aquests era fals ja que havia pogut veure el món autèntic amb els seus ulls, però aquests no el van creure, és més, el van prendre per boig.

En el mite, Plató fa una sèrie d’identificacions. En primer lloc, identifica els presoners amb l’ésser humà. Seguidament, les ombres les relaciona amb les aparences que ens aporten el sentits, és a dir, el món sensible, allò que captem a partir dels sentits i pensem que és real. A continuació, les coses naturals que els presoners no veuen perquè es troben dins la caverna, representarien el món de les idees i la idea del bé està representada pel Sol. El presoner que s’allibera i accedeix al món real, serà el que portarà als altres a observar-lo, i per tant fent de mestre, representarà el filòsof.

Amb aquest mite, Plató ens mostra la pluralitat del seu pensament, el procés mitjançant el qual l’ésser humà arriba al coneixement, la capacitat de relacionar dos móns i finalment, la teoria de les idees en la qual fa la distinció entre les dues realitats existents: la visible, que representa el món de les coses belles i, la invisible, el món de les idees.

TEXT 4: L'intel·lectualisme moral socràtic

2009-11-07T08:36:00.000-08:00

1) La gent creu que la ciència no té poder, i que aquesta no existeix en l'home. El que veritablement el posseeix i el guia són altres forces: la passió, el plaer, l' amor, la temença.. Aquestes si són forces necessàries per a la formació i maduració de l'home mentre que la ciència la consideren quelcom innecessari per a aquest procés.

2) La ciència en l'ésser humà.

3)En aquest fragment, Sòcrates opina que segons el poble, la gent en general, parlen de la ciència com a quelcom amb manca de poder, que no té cap força, ni dirigeix, ni comanda. El que veritablement posseeix l'home i el domina són altres forces com la passió, l'amor, el plaer, l'enuig, la temença...consideren la ciència com a esclava de l'home que fan anar d'un lloc a l'altre les forces anteriors. És a dir, no creuen en la ciència coma coneixement universal, immutable i necessari. Però, ¿la ciència és així o bé allò bell capaç de comandar i dominar l'home, de manera que aquell que coneix el bé i el mal no es deixa governar per res més i tot ho fa segons la ciència ordena ja que aquesta és la millor manera d'entendre la vida o la millor auxiliar de l'enteniment? Segons Sòcrates només aquell que coneix uns valors, podrà actuar segons aquests.

4) El fragment anterior de Sòcrates es relaciona amb l’ intel·lectualisme moral, mètode en el que l’autor es preocupa per definir els conceptes morals per fer possible el diàleg. Només coneixent el significat d’un valor, podrem obrar segons aquest; només pots actuar bé coneixent el bé. Per tant, és una teoria que identifica saber amb virtut. Es diferencia del pensament sofista, ja que aquests no creuen en un coneixement universal tal hi com creu Sòcrates. Els sofistes pensen que no es pot arribar a una veritat absoluta, que aquest procés de recerca de la veritat deriva en un escepticisme ja que la veritat es relativa atès que depèn del punt de vista la certesa de quelcom. En canvi Sòcrates pensa que la veritat es troba en l’interior de tothom i que només cal extreure-la mitjançant el diàleg.

Una altra manera d'entendre els sofistes

2009-10-14T15:03:00.001-07:00

Un paisatge de paraules:

Aquest nou concepte de saviesa emergeix d’una situació històrica i cultural sobre els conceptes fonamentals de la filosofia grega expressats per les paraules següents:

-Naturalesa: en el seu fons hi ha una de les institucions importants de la interpretació del món: el descobriment d’una realitat desenvolupada des de si mateixa i per a si mateixa. La naturalesa té els seus propis ritmes i les seves pròpies lleis.

-Llei: les lleis son aquelles prescripcions que fan els homes per organitzar la vida col·lectiva i depenen de les opinions dels mortals, de les seves convencions. La naturalesa determina la nostra realitat; però la llei, es deu a principis regits d’una manera humana de buscar l’equilibri i l’harmonia.

-Tècnica: és l’art de modificar o de produir quelcom real. Hi ha altres éssers que depenen de l’home i que fins i tot són productes inventats i construïts per ell. Aquests objectes sempre estaven subjectes a la voluntat d’aquells que els havien inventat. La tècnica brotava de les necessitats de l’home; però també de la interpretació o ideologia amb la qual es manejaven aquestes necessitats. Aquesta capacitat tècnica era resultat de la inestabilitat davant la vida i d’una cerca creativa de la seguretat.

-Ciutat: és una forma de realitat que també crida l’atenció als grecs. És un espai abstracte, una mena de xarxa en què es teixeixen les relacions dels éssers humans que conviuen en aquest espai físic. És una empresa col·lectiva en què l’ impuls essencial és la necessitat de convivència, d’harmonia entre els individus. L’individu percep que no pot viure sense la ciutat.

-Llenguatge, raó, pensament: la importància de la comunicació entre els homes és el més característic d’aquest període. Però, a més a més, el ‘lógos’ és una realitat inaprehensible i no és tan clara com la naturalesa que es presenta davant els nostres ulls. El ‘lógos’ només el sentim, i, aquest món, es troba en la nostra consciència personal ja que es troba situat en una parcel·la d’interioritat que constitueix i determina l’ésser humà. Els sofistes descobreixen que la vida humana es desenvolupa en funció de la paraula, de la veracitat o falsedat d’allò que diem. El llenguatge obre el món de les relacions humanes però també el pot tancar, ocultar o tergiversar, per tant allò que l’ésser humà faci ha de ser conseqüència del que diu. Això ens conduirà a l’educació.

-Educació: els sofistes la plantegen analitzant els continguts que transmet la tradició. La força dels valors tradicionals era l’element dominant de l’educació però, una nova educació que estigués d’acord amb els principis democràtics havia de partir d’una crítica dels valor tradicionals que es trobaven en les paraules (justícia, lógos, llei..). Per tant, l’educació és una qüestió de llenguatge i és a través de la comunicació entre éssers humans com el llenguatge incideix en la ment i en el centre mateix de la individualitat.

-Veritat: en una societat predemocràtica la veritat era el manament de qualsevol autoritat, però, amb els sofistes la veritat entra a formar part de les estructures mateixes del llenguatge, per tant, comença a ser expressió de l’ambigüitat de la vida, de les possibilitats de l’existència. En definitiva, la veritat quedarà lligada a la demostració ja que la veritat ha de ser provada i argumentada. Cercar la veritat serà una tasca humana i compromesa amb aquesta ambigüitat des de la qual se’ns presenta l’existència. Viure és, saber escollir entre un seguit de possibilitats que s’ofereixen i així, poder realitzar-se.

Redacció: Creus en la veritat absoluta?

2009-10-10T14:52:00.000-07:00

En la meva opinió, jo puc creure en la veritat, però no en la veritat absoluta, és a dir, jo crec en la veritat perquè és la meva veritat, totalment subjectiva, però no en la veritat absoluta, no crec en la veritat vàlida i universal, que és l’absoluta, la de tots. El coneixement de la veritat és quelcom relatiu, o sigui, una cosa pot ser certa per a mi però incerta per una altra persona, i així a la inversa. Resumint doncs, cadascú té la seva veritat i per tant, no podem arribar a la veritat absoluta. Tot això deriva a un escepticisme, que no ens permet arribar a conèixer la veritat en la seva totalitat. A més cada persona veu les coses diferent, és a dir, aquesta qüestió es relaciona amb el perspectivisme, atès que segons la teva perspectiva podràs donar validesa a quelcom mentre que altres persones ho veuran totalment incert. Per tant, afirmo que no es pot arribar a la veritat absoluta de manera totalment objectiva. Una solució a aquest problema podria ser la barreja de totes les veritats subjectives per arribar a una conclusió, per arribar a una mena de veritat universal. Allò que tinguin en comú podria ser el resultat de la veritat absoluta.

MARTIN HEIDEGGER

2009-10-03T09:21:00.001-07:00

PROJECTE 1

2009-10-03T08:42:00.000-07:00

MARTIN HEIDEGGER:

-VIDA

Martin Heidegger va néixer el 26 de setembre de l’any 1889 a Messkirch, Alemanya i morí el 26 de maig de 1976, a Friburgo de Brisgovia (Alemanya). Va ser un filòsof alemany que va estudiar teologia catòlica i després filosofia a la Universitat de Friburg de Brisgovia, on va ser deixeble de Husserl, el fundador de la fenomenologia. Va començar la seva activitat docent a Friburg el 1915, per a després ensenyar durant un període (1923-1928) a Marburgo. Va retornar a Friburg aquestúltim any, ja com professor de filosofia.

Va introduir els textos de Friedrich Nietzsche a la filosofia acadèmica. És una de la figures protagonistes de la filosofia contemporània: va influir en tota la filosofia de l'existencialisme del segle XX i va ser un dels primers pensadors a apuntar cap a la «destrucció de la metafísica» (moviment que segueix sent repetit), en «trencar les estructures del pensament erigides per la Metafísica (que domina a l'home occidental)», que va plantejar el següent: «el problema de la filosofia no és la veritat, sinó el llenguatge», amb el que va aportar de manera significativa al denominat gir lingüístic, problema que ha revolucionat la filosofia. Va mantenir vigència en molts pensadors europeus i amb el pas del temps també en altres no europeus a partir de la publicació d'Ésser i temps (1927). L'estil innovador, complicat i àdhuc fosc que utilitza Heidegger amb la finalitat d'obrir mons segons el pensador (i que molts consideren que és terriblement fosc i gairebé místic) va influir en Hans-Georg Gadamer, l'estil singular i difícil que utilitza Jean-Paul Sartre en L'ésser i el no-res, el de Jacques Lacan quan redacta els seus Escrits, el d'Escacs Derrida amb la seva crítica a la Presència, Gianni Vattimo i a una gran part de pensadors embolicats en el debat sobre la mort de Déu i l'Ésser, el nihilisme, la postmodernidad i l'època post-capitalista. Però, l'obra de Heidegger aborda, al tractar problemes ontològics, també problemes de tipus semiòtic; és d'aquesta manera que influeïx directament en els hermenèutics: Paul Ricoeur, Rüdiger Bubner i Hans-Georg Gadamer.

-OBRA

L'obra de Heidegger està separada en dos períodes diferents, la ruptura dels quals es trobaria en el viratge (Kehre) experimentat pel seu enfocament filosòfic, pel que es parla de dues etapes o moments en el seu pensament. Diguem que aquesta escissió assenyalada per estudiosos i crítics de la seva obra, el filòsof mai la va acceptar: Moment que se serveix de l'analítica existencial com instrument o «prolegomen» per a replantejar la pregunta tradicional de la metafísica, la pregunta pel «ésser», com pregunta pel «sentit de l'ésser». En aquesta primera etapa es conclou que el sentit de l'ésser és íntimament depenent del temps, per això podem considerar la primera etapa com que està marcada per una recerca del «ésser del temps». En canvi, al segon període concep el seu pensament com el desenvolupament d'una «història de l'ésser». L'objectiu fonamental d'aquesta «història de l'ésser» radica en la comprensió dels vincles entre el desenvolupament de la qüestió de l'ésser en la filosofia i la història d'Occident. Aquesta segona etapa ja no pretén abordar el «ésser del temps» sinó que s'encara enfront dels «temps de l'ésser», en aquest sentit pot ser comprès en viratge que es produeix en la seva filosofia.

No obstant això, en ambdós períodes hi ha un mateix objectiu unificador: l'elaboració i consegüent resposta a la pregunta pel sentit de l'ésser (Sein). El primer període ve marcat per la seva principal obra, Ésser i temps(1927), obra que pretén abordar la pregunta pel sentit de l'ésser però que se centra en l'estudi de l'existència humana. En aquesta obra conflueixen tres tradicions filosòfiques: Historicisme i Hermenèutica a través de la lectura de Dilthey, Irracionalisme (Kierkegaard) i Fenomenologia (Husserl). En la segona etapa del seu pensament, els primers símptomes del qual es perceben en el seu text sobre L'essència de la veritat, el filòsof estudia la història de la metafísica com un procés d'oblit de l'ésser, des de Plató, i com caiguda inevitable en el nihilisme (quan es pensa l'ens tan sols, aquest acaba per aparèixer buit). En aquest sentit serà fonamental la seva obra Nietzsche, obra on es defineix el seu concepte de nihilisme. D'aquesta època són especialment interessants les obres que revisa la història de la filosofia, a través de les quals anirà aflorant una «nova metafísica» el germen de la qual ja estava present en la seva obra Ésser i temps només que allí va romandre oculta entre els diversos i penetrants anàlisis sobre l'home entès com Dasein.

Ésser i temps

En Ésser i temps, malgrat ser una obra que va quedar incompleta, Heidegger planteja idees centrals de tot el seu pensament. L’autor parteix del supòsit que la tasca de la filosofia consisteix a determinar completament el sentit de l'ésser, entenent per «ésser», allò que instal·la i manté als ens concrets en la seva entitat. En la comprensió heideggeriana, l'home és l'ens obert a l'ésser, doncs només a ell «li va» el seu propi ésser. La forma específica d’ésser que correspon a l'home és el «ésser-aquí» (Dasein). D'aquesta estructura parteix l'analítica existencial del Dasein, que en Ésser i temps juga el paper d'ontologia fonamental. La distinció de la filosofia moderna, des de Descartes, entre un subjecte tancat en si mateix que s'enfronta a un món totalment aliè és inconsistent per a Heidegger: l'ésser de l'home es defineix per la seva relació amb el món, relació la forma de la qual d’ésser no consisteix en un «comerç» entre subjecte i objecte, o en una teoria del coneixement que també els impliqui, sinó que és pròpia de l'existència (Dasein) com «ésser-en-el-món». Aquestes categories li serveixen per a comprendre per on passa la diferència entre una vida autèntica, que reconegui el caràcter de «caiguda» que té l'existència (propietat), és a dir, la impossibilitat de dominar el seu fonament (l'ésser), i una vida inautèntica o alienada, que oblida l'ésser en nom dels ens concrets (impropietat). La dimensió temporal de l'ésser, la dimensió temporal de l'home i l’enfrontament a la mort, seria l'altre gran oblit de la filosofia clàssica. L'esforç de Heidegger per pensar l'ésser com a relació dels ens en el temps, està en la base del posterior moviment hermenèutic.

http://homepage.mac.com/eeskenazi/heide.html (articles de Heidegger)

http://www.euskalnet.net/adaher/heidegger.htm (problema ontològic en Heidegger)

COMENTARI DE TEXT: textos de Parmènides

2009-10-03T08:41:00.001-07:00

1) Existeixen dues vies de recerca: una que tracta sobre que és i no és no-ésser, que és fiable ja que es basa en tot el que podem conèixer sobre la realitat. L’altra parla sobre que no és i cal que no sigui, que no és fiable perquè no pots conèixer el no-ésser ja que no pot esdevenir cap fet o idea mentre tot allò que és ho pots pensar. Ens hem de fixar en l’ésser ja que mai no es dividirà ni desapareixerà segons l’ordre de la naturalesa. No hem de considerar l’ésser i el no-ésser iguals.

2) L’ésser i el no-ésser

3) Hi ha dues vies de recerca pensables: que és i que no és no-ésser que és fiable ja que es basa en tot el que podem conèixer perquè és la veritat i l’altra, que no és tant fiable ja que es tracta del que no és i que és necessàriament no-ésser atès que no pots conèixer ni pensar el que no és, perquè no es pot convertir en un fet ni tan sols ho pots pensar. D’altra banda, és el mateix pensar i ésser com diu al segon fragment ja que tot allò que existeix ho pots pensar. Hem de fixar-nos en les coses que són, en les que coses que es troben en la naturalesa, les que són presents a la teva ment perquè mai no podràs tallar l’ésser, és a dir, l’ésser sempre romandrà amb l’ésser, no es pot dispersar segons l’orde del món. Allò que es pot dir i pensar ha de ser, sinó no es podria pensar. Per tant, hem de desviar-nos d’aquella via que segueixen aquells homes ignorants que consideren que l’ésser i el no-ésser són el mateix i no el mateix per a la qual cosa el camí de totes les coses és regressiu.

4) Aquests fragments són de Parmènides d’Elea, filòsof presocràtic que va néixer l’any 540 a.C. S’identifiquen amb la seva teoria anomenada monisme ontològic que considera que només hi ha un sol ésser que no canvia, que és etern, que és present continu, homogeni i immòbil. També parla de dues vies diferents: la de la veritat i la de l’opinió. La de la veritat que es la que és present en els fragments anteriors, que tracta sobre l’ésser, tot el que podem conèixer sobre la realitat i, la de l’opinió que parla sobre les aparences. Ell veu la veritat com a invariable i parla del que és i no és no-ésser i del que no és i cal que no sigui i arriba a la conclusió que l’ésser és i el no-ésser no és. S’oposa clarament a la teoria d’Heràclit ja que aquest, defensa que la realitat està en perpetu canvi com a procés necessari en la seva teoria anomenada monisme dinàmic i, també es diferencia d’Anaximandre que va admetre la pluralitat de mons i el moviment etern de les coses, és a dir el canvi d’aquestes.

COMENTARI DE TEXT: textos d’ Heràclit

2009-10-03T08:38:00.000-07:00

1) Els éssers humans desconeixem el ‘logos’ i tot succeeix segons aquest ja que el ‘lógos’ no canvia. La realitat és una lluita de contraris necessaris i de tots els contraris sorgeix l’harmonia i la felicitat. Després de conèixer el ‘lógos’, ja que no se li dona prou atenció, hem de saber que tots els contraris es resumeixen en aquesta raó universal.

2) El ‘lógos’. Allò que no canvia.

3) Els homes desconeixen aquesta raó, és a dir, el ‘lógos’, la llei del canvi segons la qual tot evoluciona menys aquest. Tot succeeix segons el ‘lógos’ en el qual hi ha una dialèctica de contraris, és a dir, contraris necessaris que donen lloc a la realitat, a la natura. La realitat evoluciona a partir de la lluita d’aquests contraris i de l’oposició d’aquests sorgeixen les realitats. Els contraris s’harmonitzen i d’aquests podem viure amb harmonia com diu <>. No se li dóna prou importància tot i que és necessari saber i comprendre que totes les coses es resumeixen a una, el ‘lógos’.

4) Aquests fragments són d’Heràclit, filòsof que visqué entre la segona meitat del segle VI aC i la primera meitat del segle V aC. L’anomenem l’obscur ja que era una persona molt misteriosa i enigmàtica. Els fragments anteriors es relacionen amb la seva teoria anomenada >>El monisme dinàmic>> que vol dir que la realitat està en perpetu canvi. Explica que res no es manté, que tot està sotmès al canvi menys el ‘lógos’, la raó per la qual tot evoluciona. Totes les coses estan regides pel ‘lógos’, on trobem la dialèctica de contraris, és a dir, contraris necessaris que fan possible l’existència i l’evolució de la realitat. Es diferencia de Parmènides que considera que hi ha un sol ésser que no canvia. A més, Heràclit considera que l’arkhé és el foc, l’entén com el principi de totes les coses i, en canvi, per a Anaxímenes, el fonament de totes les coses és l’aire i per a Tales de Milet ho és l’aigua.

2n de batxillerat: COMENTARI (pàgina 11)

2009-10-03T08:36:00.000-07:00

Aquest fragment d’Anaximandre considero que és bastant enigmàtic ja que no parla de res en concret materialment. Parla de l’evolució de la natura i de l’ésser que segueix un cicle ja que comença en un moment des de que neix fins a la seva destrucció, és a dir, parla de l’ápeiron, una relació que fa el filòsof de manera més racional entre l’home i l’univers que l’envolta. Tot sorgeix de l’ápeiron així com tot torna a l’ápeiron, és a dir és un cicle que té el principi i el final a l’ápeiron. A la vida real el procés és similar. El procés d’evolució contínua de la vida donarà lloc a un destí o a un altre, depèn dels actes de cadascú et conduiran abans o després cap a la teva destrucció, és a dir, tots els éssers vius segueixen un ordre en el temps que determinarà el pas cap a l’ápeiron.

Comentari de text (Ortega y Gasset)

2009-05-29T07:55:00.000-07:00

1) Aquest text aporta que el poder públic correspon a la col·lectivitat dels ciutadans. La democràcia aporta que tots hem d’intervenir en el govern, és a dir que tots podem manar. En canvi el liberalisme argumenta quins són els límits de la persona que exerceix aquest poder. Exposa que el poder no ha de ser absolut ja que les persones tenen el dret d’intervenir en l’estat. El poder, però, no reconeix qui l’administra. No s’ha de creure que amb la democràcia podem evitar l’absolutisme.

2) L’administració del poder

3) Aquest text d’Ortega y Gasset planteja la qüestió de l’execució del poder polític. El poder polític correspon a la col·lectivitat dels ciutadans. La democràcia proposa que tots podem manar, que tots tenim dret a intervenir sobiranament en els fets socials. En canvi, el liberalisme proposa una altra qüestió basada en els límits de la persona que exerceix aquest poder. El poder tant si l’exerceix un autòcrata o el poble, no pot ser absolut ja que les persones tenen drets previs a ingerències en l’estat. El poder públic sempre tendeix a no reconèixer cap límit, és a dir, no reconeix qui l’administra; és indiferent que l’administri una sola mà o bé tothom. Per tant creure que la força de la democràcia es pot esquivar amb l’absolutisme és un concepte erroni ja que l’autocràcia més ferotge és la difusa i irresponsable del demos.

4) Aquest text s’identifica amb la legitimació del poder polític, teoria defensada per John Locke que assegura que un poder es legítim si compleix la seva funció. Es diferencia de la teoria del domini, la qual s’imposa i si els ciutadans l’accepten és legítima, és a dir, justa dins la comunitat i de la teoria de monopoli del poder que té un origen violent i busca imposar les seves decisions per sobre la resta.

Tema 13: Fonaments de l'estat social i democràtic de dret

2009-05-29T05:47:00.000-07:00

Irene SáNchez

View more OpenOffice presentations from irene.sanchez.

Definicions (TEMA 10)

2009-05-29T04:36:00.000-07:00

Intel·lectualisme moral és la teoria que identifica el saber amb la virtut: es basa en que només pot obrar bé aquell que sap què és el bé.

Maièutica: és el mètode de Sòcrates que es basa en l’art que dóna lloc o donar llum a la veritat.

Hedonisme: és una teoria que identifica el bé moral amb el plaer.

Felicitat (Aristòtil): teoria que considera que ser feliç és ser home en el sentit més ple de la paraula, per això hi ha una activitat que ens distingeix com a homes i ser feliç consistirà exercir-la. S’identifica amb el bé suprem i és l’activitat intel·lectual.

Prudència: és la virtut dianoètica que constitueix la saviesa pràctica, proposant-nos que és el que ens convé a la nostra vida.

Pau interior: estat d’impertorbabilitat el que ha d’arribar el savi estoic per fer-se insensible al sofriment i a les opinions alienes.

Aritmètica dels plaers: teoria utilitarista proposada per Bentham que defensa la suma dels plaers i que tots els plaers són iguals qualitativament.

Utilitarisme de la regla: teoria defensada per Mill que es basa en la importància del seguiment de la regla que en la pròpia acció en si mateixa..

Ètica deontològica: iniciada per Kant, és l’ètica que es preocupa pel deure, per les normes i no per la finalitat.

Ètica teològica: són aquelles teories que parlen de la moral en relació amb un fi i no pas amb el deure.

Imperatiu categòric: són les ordres que ens ordenen a obrar d’una manera determinada sense condicions.

Dignitat humana: és una conseqüència de l’autonomia moral i afirma que un ésser autònom es únic i no té preu, sinó dignitat. És el valor absolut dels éssers humans.

Intuïcionisme dels valors: afirma que poden captar els valors a través d’una intuïció emocional, no segons la raó o sensibilitat.

Comunitarisme: teoria que valora les comunitats concretes on es troben els individus.

Universalisme: teoria que valora que són més importants els valors universals que les comunitats.

DILEMA 1: Preguntes sondeig (pàgina 206)

2009-05-29T04:24:00.000-07:00

-És correcte mentir per protegir algú?

No, excepte alguns casos que generin bones conseqüències o bé protegir a algú per una bona raó.

-Què és abans, protegir un fill perquè no pateixi o que un fill no cometi una injustícia encara que pateixi?

Que pateixi no cometent una injustícia perquè és un acte molt injust respecte als seus companys.

-El fi aprovar justifica tots els mitjans?

-No si els mitjans són incorrectes.

-La intenció de la mare d’en Lluís es bona?

Si ens referim a que el fill aprovi sí, però el mitjà que utilitza que és deixant al seu fill a casa sense anar a l’escola quan el seu deure és anar, no.

-Podem tenir bones intencions i que les conseqüències d’allò que fem sigui perjudicials? I a la inversa?

Sí com és aquest cas. A la inversa no.

-Quines conseqüències pot tenir per a la personalitat d’en Lluís aquest costum?

En Lluís serà una persona molt insegura i no confiarà en ell.

-Quines conseqüències pot tenir per a en Lluís que la mare el protegeixi sempre?

Sempre necessitarà aquesta protecció i no podrà sortir-se’n ell sol dels problemes que se li presenten al llarg de la seva vida i serà una persona immadura que no podrà prendre les seves pròpies decisions.

-És comparable la conducta d’en Lluís a ‘’copiar els exàmens’’? Justifica la teva resposta i pensa si seria més lleu o més greu. Què és millor aprovar amb trampes o suspendre amb trampes?

Jo crec que és millor suspendre sense copiar i amb honor que no aprovar a costa dels altres perquè al cap i a la fi t’enganyes a tu mateix.

-Si tots els alumnes fessin com en Lluís, que passaria?

Ningú assistiria a les classes, per tant no es podrien fixar dates per als exàmens i la gent no aprendria. L’educació estaria en crisi.

Dignitat humana

2009-05-29T03:57:00.000-07:00

A continuació he insertat un vídeo sobre la dignitat dels ésser humans. I la activitat anterior (a sota d'aquest apartat) és el comentari de text que vam fer sobre la dignitat de les persones.

Comentari de text: La persona té dignitat i no preu

2009-05-29T03:48:00.000-07:00

1) Aquest text argumenta que tot té un preu o una dignitat. Allò que té un preu pot ser substituït per qualsevol cosa mentre que allò que no ho té i per tant no pot substituir-se per quelcom, té una dignitat. Les necessitats i satisfaccions humanes poden ser substituïdes, per tant tenen un preu, però allò que té un valor intern, té dignitat. La moralitat fa que un individu pugui ser membre legislador en el regne dels fins. Aquesta juntament amb la humanitat posseeix dignitat.

2) La dignitat humana

3) En aquest text, Kant exposa que en el regne dels fins tot té un preu o una dignitat. Tot allò que pot ser substituït per quelcom equivalent té un preu mentre que allò que no pot ser substituït per res similar, té una dignitat. Tot allò que fa referència a les necessitats i inclinacions humanes té un preu comercial i el que es conforma en cert gust, és a dir, una satisfacció sense cap fi de les nostres facultats, també té un preu, encara que en aquest cas, d’afecte. Però, allò que té un valor intern, o sigui el que constitueix la condició perquè quelcom sigui fi en si mateix, té una dignitat. La moralitat fa que un ésser racional pugui ser fi en si mateix perquè només mitjançant aquesta és possible ser membre legislador en el regne dels fins. Per tant, juntament amb aquesta, la humanitat és l’única cosa que té dignitat.

4) Aquest escrit es relaciona amb la forma dels deures morals, ja que a més de ser un mètode defensat per Immanuel Kant, exposa que una màxima, per poder convertir-se en llei moral haurà de complir una sèrie de característiques entre les que destaquen les següents: referir-se a éssers que són fins en si mateixos ja que només aquests tenen un valor absolut perquè no son simples mitjans sinó, fins en si mateixos i també ha de formar part d’una legislació universal en un regne dels fins atès que un deure moral seria una llei vigent en un regne en què tots els éssers racionals es tractessin entre si com a fins i no com a mitjans, així com diu al text que gràcies a la moralitat un ésser racional pot esdevenir membre legislador en el regne dels fins. També es pot relacionar amb la consciència moral d’imperatiu categòric que es basen en ordres morals com la dignitat. Es diferencia dels cínics que consideren que la felicitat consisteix en la llibertat radical de l’individu davant les normes i les institucions socials o els estoics que creuen que és savi el que viu segons la natura i per això s’interessen per l’ordre dels cosmos i per aquest sabem com ens hi hem de comportar.

És millor ser un ésser humà insatisfet que un simple satisfet.

2009-05-29T03:33:00.000-07:00

En la meva opinió estic d’acord amb l’afirmació de John Stuart Mill.

La vida, és un procés en el qual adquireixes molts coneixements sobre tu mateix i el teu entorn. Aquella persona que amb coneixements i plaers simples estigui satisfet amb ell mateix serà una persona que no avançarà en el seu procés de coneixement i evolució de la vida i que no es realitzarà com a persona. En canvi, aquella persona que vulgui avançar i adquirir més i més coneixements estarà insatisfet amb ell mateix, ja que cada vegada recercarà quelcom que no podrà aconseguir, per tant, no estarà satisfet per la pròpia motivació de conèixer cada cop més per poder realitzar-se com a persona i aconseguir la felicitat.

Finalment, opino que és millor ser un ésser humà insatisfet i poder evolucionar i madurar cercant una sèrie de plaers intel·lectuals que no conformar-se amb simples plaers.

Comentari de text: DOC 3 (pàgina 195)

2009-05-29T03:30:00.000-07:00

1) 1) Aquest fragment d’ Aristòtil parla de la funció de l’ésser humà, aportant que és una funció única en l’home bo. Manté que aquestes activitats es realitzen segons el propi bé i que el bé de l’home és una activitat guiada cap a la virtut, i el conjunt d’aquestes permeten arribar a la virtut més perfecta en una vida completa. Finalment compara el desenvolupament d’una flor amb el de la vida per arribar a la felicitat.

2) 2) La funció de l’home

3) 3) Aquest text ens informa de la funció pròpia de l’home defensant que és una activitat de l’ànima segons la raó o sense aquesta. També diu que aquesta funció és únicament de l’ésser humà, de l’home bo, ja que com diu el text igual que ‘’la cítara és propi d’un citarista i d’un bon citarista’’ i així en molts aspectes de la vida. Diu que la funció de l’home és una certa vida i que l’activitat humana de l’ànima es realitza bé segons la virtut adequada ja que el bé humà és una activitat encaminada cap a la virtut i el conjunt d’aquestes que són vàries, cap a la millor i la més perfecta en una vida completa. Finalment compara el desenvolupament d’una flor amb el de la vida per arribar a la felicitat ja que aquesta no arriba en un moment concret, sinó que es fruit d’una sèrie d’accions fins arribar a aquella pròpia de l’home, perfecte i autosuficient, que es troba en l’exercici de l’activitat teòrica per arribar a la felicitat després de realitzar una vida contemplativa, però com és molt difícil també s’aconseguirà mitjançant l’intel·lecte pràctic, és a dir, motivant les passions per arribar a la felicitat.

4) 4) Aquest text està relacionat amb la vida teorètica i saviesa pràctica, ja que defensa que cada persona en la societat exerceix una funció així com el text explica aquesta funció pròpia de l’espècie humana i que per poder desenvolupar-la ha de disposar d’una sèrie de virtuts adquirides que l’ajudin a fer-ho ja que com explica el text quan diu que cada activitat es realitza segons la virtut adequada. El fet d’exercir-la al llarg de la vida arribarà a la felicitat i la virtut que hi ajudi serà la més perfecta així com el text explica que el bé humà és una activitat conforme a la virtut i si aquestes són vàries, conforme a la millor i la més perfecta en una vida completa com aquesta teoría que també manté que l’activitat pròpia de l’ésser humà ha de ser un bé perfecte i aquestes accions seran les que tindran un fi en si mateixes. Per tal d’arribar a la felicitat ens ajudaran dos tipus de virtuts: les dianoètiques que són les de la intel·ligència i les ètiques, les del caràcter. Es diferencia de la felicitat és el fi últim natural ja que defensa que totes les activitats es realitzen per un fi que és el que dóna sentit als altres. El fi últim és la felicitat, aquell que no es mitjà o que no es per assegurar un altre fi. També diu que la felicitat es un bé perfecte que es busca per si mateix, un bé suficient de manera que qui el posseeix ja no desitja res més i que el bé es propi de l’ésser humà, així com que aquest s’aconsegueix am una activitat contínua.

Ningú no fa el mal sabent que ho fa? (3r trimestre)

2009-05-29T03:24:00.000-07:00

La resposta a aquesta pregunta no és totalment clara encara que es pot argumentar.

Les persones són responsables dels seus actes per tant, conscients d’allò que realitzen. Però, de vegades tenen més importància altres factors que et condueixen a fer determinades accions les quals comporten unes conseqüències dolentes, que desemboquen en el mal. La persona és conscient d’allò que realitzava encara que no hagués tingut ple coneixement d’allò que comportaria posteriorment. No obstant, també hi ha aquell tipus de persones que fan el mal amb plena voluntat, és a dir, saben plenament el que fan i el que l’acció provocarà i no es penedeixen; són aquell tipus d’accions que es produeixen en situacions de venjança. Sòcrates deia que les persones actuaven segons la virtut i que aquell que obraven malament era per ignorància. Només podrar obrar bé aquella persona que el conegui (intel·lectualisme moral).

Tema 9: definicions

2009-03-03T06:47:00.000-08:00

Temperament: conjunt de sentiments i passions que resulta difícil de modificar.

Hàbit: repetició d’actes en una mateixa direcció.

Virtut: hàbit que ens predisposa a obrar bé

Consciència moral: capacitat de captar els principis pels quals distingim entre allò que és moralment bo i dolent.

Llibertat interna: consisteix a poder decidir per un mateix sobre les qüestions que ens afecten.

Condicionament: es basa en no tenir la llibertat absoluta, però si la suficient per ser responsable dels teus actes.

Destí: segons els estoics era una llei que regia l’univers a partir de la qual tot succeïa fatalment.

Determinisme econòmic: explica les diferents etapes de la història determinades per l’economia. Defensada per Marx, es creu que el motor de la història és la economia.

Determinisme genètic: defensat per Wilson, diu que les causes de tots els actes humans es fixen en la genètica.

L’ús regulatiu: consisteix a investigar tots els fenòmens ‘’com si’’ estiguessin produïts per una causa encara que no la tinguin.

Autonomia moral: es basa en actuar d’una manera determinada perquè és el meu deure.

Heteronomia moral: es basa en actuar d’una manera concreta per por a un càstig.

Nivell preconvencional: actuar d’una manera per por a les conseqüències, per satisfer els nostres interessos.

Nivell postconvencional: són les persones que saben distingir entre les normes d’una societat i els principis universals. Són persones autònomes i el seu comportament es regeix pels principis que la seva consciència reconeix com a universals.

Responsabilitat moral: és un fenomen subjectiu de la consciència moral, per tant, la capacitat de respondre dels teus actes.

Consciència planetària: és la qüestió de la responsabilitat per les conseqüències dels actes humans que requereix la cooperació i la responsabilitat de tots.

Principi de responsabilitat (Jonas): és el principi ‘’imperatiu ecològic’’, és a dir, obrar de tal manera que respectem el teu entorn per afavorir una vida saludable a la Terra.

Cançó relacionada amb la llibertat

2009-03-03T06:40:00.000-08:00

Jo he escollit aquesta cançó perquè el contingut d'aquesta cançó em sembla bastant adequada relacionada amb el tema de la llibertat, ja que ella, en la cançó, defensa que les dones han de ser respectades i que ella vol la seva llibertat i no vol estar sota el domini de cap home.

MÓNICA NARANJO - Pantera en libertad

Respétame, yo vivo en libertad

Negra por fuera
por dentro color de algodón
la pantera duerme
en mi ropa interior.
Noche azul
mojada de luna y pasión
y aparece el hombre
ese hombre
quema la selva
y aplasta el amor.
Mírame sé perdonar
pero soy mujer, respétame
yo vivo en libertad
vivo en libertad.
Comía en tu mano
tu boca me dio de beber
mientras me colabas
entre jaulas de papel
y ahora tu
abusas de mi soledad
te regalo el cuerpo
no lo quiero
pero mi alma se va
ya no puedo más.
Siempre con él
pero soy mujer, respétame
yo vivo en libertad
vivo en libertad.
Cuantos sueños y mentiras
en el circo de la vida
yo lucharé, sobreviviré
al destino que me arrastra
hacia tus pies.
Acuérdate
que sé perdonar
pero soy mujer,
respétame,
yo vivo sola en libertad
y sé perdonar
pero soy mujer, respétame
yo vivo en libertad

Yo vivo en libertad

Creus en el destí?

2009-03-03T05:55:00.000-08:00

Destí, una paraula difícil d’argumentar sota el meu punt de vista, doncs, depèn de la situació en la qual em trobi puc creure-hi o no, és a dir, depèn d’una sèrie de factors. Jo, per exemple, sé que vull fer amb la meva vida, és a dir, tinc un projecte de vida respecte diferents àmbits com poden ser el personal i l’acadèmic, per tant, aquestes circumstàncies depenen de mi, dels meus esforços, de les meves ganes, dels meus triomfs, no del destí. Ara bé, si el destí es creua pel meu camí, jo això no ho puc saber.

De moment, no tinc la possibilitat de saber, o almenys això crec, si algun fet de la meva vida ha estat predestinat, considero que encara sóc massa jove perquè el destí comenci a formar part de la meva vida, per tant, aquest mot em té una mica confusa, encara que, quan alguna vegada m’assabento d’algunes de les coses que els succeeixen a certes persones que m’envolten, si que puc creure o pensar que allò estava predestinat, com per exemple en l’àmbit de l’amor,ja que en diverses ocasions es pot dir que la relació d’aquelles dues persones estava predestinada atès que acabarien junts en un moment o altre de la seva vida, però cal dir que això, és totalment subjectiu.

D’altra banda, també penso, que totes les coses es produeixen per una o diverses raons, ja que crec que tot allò que passa, té una o més causes justificades, és a dir, tot o quasi tot, té un per què.

LA LLIBERTAT

2009-03-03T05:52:00.000-08:00

ARGUMENTS A FAVOR:

-Dret d’ expressar i defensar públicament les idees pròpies (Llibertat d’expressió)

-Ser responsable dels seus actes

-La mort provocada

-Viure de la manera, la qual tu ho decideixes

ARGUMENTS EN CONTRA:

-Dictadures.

-Guerres en el món actual.

-Decidir el futur del país segons els interessos propis

-Assassinats en la societat.

A continuació, en l'activitat 24 hi ha un video de la filosofia de la llibertat.

La filosofia de la llibertat

2009-03-03T05:27:00.000-08:00

Què és el bé?

2009-03-03T05:24:00.000-08:00

Què entenem pel terme bé? Realment, la resposta a la qüestió plantejada és bastant subjectiva, millor dit, varia en funció del seu significat connotatiu. El bé és la qualitat o el valor que podem aportar a una acció, a un fet i el conjunt d’aquestes accions proporcionen allò bo, allò correcte. El bé és el camí que ens porta cap a la felicitat, per tant, prové d’allò que és desitjat, del que ens agrada, però només podem dir que està orientat cap a la felicitat de l’individu, ja que aquest terme és relatiu atès que mentre allò que una persona consideri com a bo, és a dir, que ho valori de manera correcta i desitjada, per una altra, por implicar, no necessàriament, el mal. Per tant, també podem afirmar que les paraules bé i mal són recíproques ja que una implica l’existència de l’altra. Allò que no està bé, estarà malament i així a la inversa.

Encara que el bé, tingui un significat relatiu, aquell que està disposat a fer el bé, qualitat positiva per a l’individu, ha de saber diferenciar allò que és correcte amb el que no ho és, per tant, s’haurà de documentar sobre que ha de fer i decidir per allò que ell creu o que com a individu racional considera que és la millor opció en cada situació o moment determinat.

Fal·làcies

2009-03-03T05:18:00.000-08:00

Les fal·làcies són aquelles argumentacions que són incorrectes, però que semblen correctes.

Fal·làcies més freqüents:

-Preguntes complexes: són aquelles que es fan a l'interlocutor per parar una trampa i ofuscar-lo per aconseguir que admeti afirmacions que es poden utilitzar en contra seu.

-Argument ad ignoratiam: es pretén que un enunciat és fals només perquè ningú no ha aconseguit demostrar-ne la veritat o bé a la inversa, que un enunciat és cert ja que ningú no ha demostrar que és fals.

-Argument circular: consiteixen a fer una declaració i defensar-la presentant raons que signifiquen el mateix que la primera asercció.

-Argument ad hominem: ataca a la persona, no a les idees.

·Pot ser tu quoque, és a dir, intenta rebatre les raons de l'altra persona al·legant que pateix el mateix defecte o vici que ens pretén corregir.

·En canvi, pot ser totalment fal·laç, aquell que existeix una multitud de contextos diferents en què aquest recurs no és vàlid en absolut.

-Argument d'autoritat: consisteix en defensar una opinió sense presentar les proves, apel·lant únicament a una autoritat que la defensa.

-Argument ad baculum: són els que presenten algun tipus d'amenaces com si fossin raons bones per recolzar una opinió, són els arguments ad baculum fal·laços. Quan això no passi, l'argument podrà ser criticat, però no fal·laç.

-Argument ad populum: aquests arguments recorren a l'entusiasme o altres sentiments de les persones amb la finalitat que atorguin el seu assentiment al que sosté el parlant sense aportar proves. Poden ser de xantatge efectiu, o sigui , fal·laços ja que dóna raons bones per defensar opinions i creences.

-Argument ex populo: defensa un determinat punt de vista al·legant que tothom hi està d'acord.

-Argument de la falsa causa: són aquells en els que A, és causa de B, perquè A precedeix de B.

A i B són una condició necessària, però no suficient per establir un nexe causal entre ells.

-La generalització precipitada: consisteix a passar d'una proposició particular a una d'universal.

-Argument del pendent relliscós: aquests arguments es basen en l'efecte dòmino, és a dir s'encadenen diversos successos, uns amb els altres. Un és causa de l'altre i així successivament.

A continuació hi ha un seguit d'exemples.

Exemples de fal·làcies

2009-02-01T13:53:00.000-08:00

Preguntes complexes:

(1)Has deixat de parlar per telèfon?

(2)Tu has estat parlant per telèfon.

Argument ad ignorantiam:

(3) No s’ha pogut establir que el fet que hi hagi vida després de la mort sigui cert; per tant, això és fals.

(4) No s’ha pogut establir que el fet que hi hagi vida després de la mort sigui fals; per tant això és cert.

Argument circular:Quan algú diu que la raó per la qual una persona beu aigua és perquè té sed.

Argument ad hominem:

No em diguis que no mengi tant quan tu tens un problema greu d’obesitat mòrbida.

Argument d’autoritat:

D’aquí cinc anys aproximadament, hi haurà una vacuna contra la SIDA ja que ho afirmen, el Doctor Clotet, juntament amb un doctor americà i un altre company de l’hospital Germans Tries i Pujol.

Argument ad baculum:

Si no estudies suficient per l’examen trimestral, suspendràs la matèria.

Argument ad populum:

Una mare a un fill: Com pots independitzar-te amb només 17 anys? Com pots fer-me això? Em mataràs a disgustos!

Argument ex populo:

Tothom donem com a cert que l’amor existeix, per tant, l’amor existeix. Tothom donem com a fals que l’amor existeix, per tant l’amor no existeix.

Argument post hoc, ergo propter hoc:

Una persona no pot dormir perquè s'ha près un cafè. El prendre's un cafè és causa que no pugui dormir.

La generalització precipitada:

Alguns nens són immadurs. Tots els nens són immadurs.

Argument del pendent relliscós:

Si surts voluntària et posaran un positiu, si et posen un positiu, tindràs deu ja en total aquest trimestre i si tens deu positius t’aprovarà l’assignatura.

Preguntes de comprensió (Pàgina 139)

2009-02-01T13:46:00.000-08:00

-Quins elements constitueixen el nostre univers simbòlic? Posa’n exemples.

Els elements constitutius del nostre univers simbòlic són els mites, la religió, la ciència, el llenguatge, l’ètica, la política i l’art.

-Què passaria si no disposéssim de la fantasia? Alguna vegada ha millorat la teva situació vital?

Nosaltres, som éssers fantàstics, és a dir, capaços d’anticipar-nos al que ha tingut lloc i també capaços d’elaborar noves i diferents visions i possibilitats. A més, la fantasia és necessària per a la raó, ja que va ser la invenció de símbols que va obrir el camí de l’home cap a la cultura i la civilització. I, quan era petita t’ajudava a comunicar-te amb el meu món interior.

-Explica l‘expressió <> de la realitat referida als animals. Com qualificaries la nostra?

Tenir una percepció bruta de la realitat vol dir que no són conscients, només allò que els limita la seva constitució biològica a diferència de la nostra, la simbòlica.

-En quins àmbits de la nostra vida creus que intervé la fantasia?

Gràcies a aquesta, tenim una capacitat innovadora per crear perspectives i reaccions. Gràcies a aquesta, tenim una percepció correcta de la nostra realitat, podem comunicar el nostre món interior i fa intercanviable la nostra existència amb els altres. Ens pot ajudar per realitzar un projecte, o bé inconscientment.

Definicions

2009-02-01T13:37:00.000-08:00

-Individu: un individu és qualsevol ésser complet que pertany a una espècie, sigui animal o vegetal.

-Individualisme possessiu: és una teoria que es desenvolupà a partir del concepte de llibertat individual i aquesta, diu que cada ésser humà és l’únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per elles.

-Sociabilitat natural: és la teoria defensada per Aristòtil i parteix de la base que l’ésser humà és un animal polític, és a dir, sociable per naturalesa.

-Contractualisme: la teoria contractualista, defensada per Hobbes, Locke i Rousseau, diu que l’ésser humà no és sociable per naturalesa, és a dir, defensa que l’ésser humà entra en societat perquè no li queda més remei.

-Pacte social: acord entre els individus, en el qual aquests cedeixen alguna cosa (llibertat), a canvi de la Constitució de l’Estat Civil.

-Voluntat general: conjunt de voluntats particulars que s’ha format a partir de la cessió per part dels individus orientada cap al bé comú.

-Antropologia social: ciència que estudia la manera de viure dels diferents grups humans i l’evolució que han experimentat.

-Socialització primària: té com a objectiu introduir en subjecte en la societat i es desenvolupa en el si de la família durant la primera etapa de la infantesa.

-Cultura: és una classe d’adaptació superior a la biològica, o com el resultat de la tasca històrica dels diversos grups humans, o com un factor d’humanització. Una altra definició d’aquest terme la descriu com un sistema de símbols compartits que donen un sentit a la nostra vida.

-Subcultura: és un conjunt de persones que viuen la cultura de diferent manera.

-Contracultura: és un moviment de revolta contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societat alternatives. Un exemple són les tribus urbanes.

-Civilització: segons Huntington una civilització és l’agrupació cultural de més abast, el nivell d’identitat cultural més ampli que pot distingir un ésser humà d’un altre.

-Etnocentrisme: analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura per valorar les altres. Té dues conseqüències: la falta de comprensió per entendre la manera de viure i la radicalització del sentiment de cohesió amb el propi grup.

-Xenofòbia: és l’odi envers els estrangers, una de les possibles manifestacions de l’ etnocèntric.

-Racisme: és la creença en l’existència de races superiors o inferiors.

-Aporofòbia: es basa en el rebuig i menyspreu envers el pobre.

-Relativisme cultural: és el que proposa analitzar les diverses cultures des dels seus propis valors i no des d’una cultura aliena i, recomana la tolerància cap a les diferents expressions culturals.

-Interculturalisme: parteix del respecte a les altres cultures i, propugna la trobada entre les diferents cultures en condicions d’igualtat. Té a veure amb l’actitud que adoptem davant el multiculturalisme.

Activitats (pàg.133)

2008-12-29T13:56:00.000-08:00

1- Què creus que volem dir amb expressions com les següents?

-És una persona molt culta: és una persona que té molta cultura, que té molts coneixements sobre diferents matèries.
-Aquest no té cultura: persona que no té coneixements, que no sap res.
-La nostra cultura és molt rica: que la nostra cultura té molta informació interessant, molts valors per conèixer(tradicions, costums, art, literatura, religió...).
-La cultura de masses ha produït la teleporqueria: la cultura contemporània relacionada amb la televisió ha causat la teleporqueria.
-És necessari que la cultura sigui més popular i menys elitista: que la cultura ha d’estar a l’abast de la classe baixa i mitjana i no només de la classe alta.
-Tots els éssers humans són subjectes culturals: totes les persones tenim una certa cultura i estem envoltades d’aquesta.

3- Analitza el contingut de les afirmacions següents (el problema que plantegen i les actituds que expressen) i indica com les valoraria algú que assumís una actitud intercultural.

-Jo et tolero, admeto que les coses les entenguis així, però cadascú a casa seva: pertany al relativisme cultural, ja que tolera les diferents cultures per conviure junts però, també defensa que cadascuna es quedi tancada en els seus valors.
-Els immigrants que viuen al nostre país han d’acceptar totes les nostres formes de vida: xenofòbia. Tenen les seves formes de vida però han d’ acceptar les nostres igual que nosaltres les seves.
-És normal que apareguin barris aïllats de gitanos, perquè són gent amb una forma de vida pròpia; no hi veig res de negatiu: posició del relativisme cultural, ja que no és normal que apareguin barris aïllats, encara que cada ésser té la seva forma de vida i s’ha d’entendre.
-Com han de tenir feina els immigrants si no en tenim nosaltres!: etnocentrisme i també es manifesta un actitud racista ja que totes les persones tenen els mateixos drets i no pertanyen a una raça inferior a la nostra.
-És impossible entendre’s amb els paios!: relativisme cultural, paràlisi cultural. S’ha d’intentar entendre’ls mitjançant el diàleg.
-Si al seu país no hi estan bé, és culpa seva. Què podem fer-hi nosaltres?: posició del relativisme cultural i racista ja que s’ha d’intentar ajudar-los, per exemple aplicant un valor, la solidaritat, ja que si fóssim nosaltres també voldríem rebre ajuda.

De quina manera podem conviure amb les altres cultures?

2008-12-29T13:39:00.000-08:00

En l’actualitat, convivim en una societat humana formada per diverses civilitzacions d’individus de diferents races i cultures. Cadascuna d’aquestes, té la seva cultura, costums, tradicions i religió. Alhora de conviure amb la resta de civilitzacions aquella amb més poder demogràfic i econòmic, serà la que s’imposarà sobre l’altra. A partir d’aquí, sorgeixen els problemes ja que es crearà una lluita permanent entre les diverses civilitzacions per adquirir poder.

Cada civilització, té una manera diferent de veure i d’interpretar la realitat, per tant, des del meu punt de vista cap s’hauria d’imposar sobre una altra ja que totes han de ser respectades i valorades. En el nostre país com en molts altres, hi ha un moviment demogràfic força elevat degut a les immigracions procedents de diferents civilitzacions ja que la gent busca treball i una millor qualitat de vida per poder sobreviure. Per tant, la millor manera de poder conviure amb les diferents civilitzacions existents, és respectant-les atès que molts familiars nostres, van fer el mateix que fan aquestes persones pel benestar de les seves famílies.

Resum dels textos escollits de Samuel P. Huntington

2008-12-29T13:25:00.000-08:00

Huntington, El choque de civilizaciones Cap. 4

Aquest fragment vol expressar que en un futur s'acabarà l' era de progrés dominada per les ideologies occidentals degut a que diverses civlitzacions, com són les orientals penetren en la nostra, manifestat en el ressorgiment religiós i cultural.

Huntington, El choque de civilizaciones, cap. 12

Aquest text, diu que la societat humana és universal perquè és humana, i partint de la base que vivim en una societat en la qual conviuen diverses civilitzacions hem d'extreure les característiques comunes de totes aquestes en lloc de triar aquelles d'una única.

Esquema: aportacions de l'antropologia cultural

2008-12-26T08:13:00.000-08:00

LES PRIMERES SOCIETATS

- En el paleolític els éssers humans s’agrupaven
en societats igualitàries que sobrevivien de la
caça i la recol·lecció.
-Hi predomina l’economia de l’intercanvi i la
reprocitat (tots aconsegueixen els aliments i
els consumeixen)
-El cap d’aquestes societats és un home amb
experiència que ha de prendre decisions.
-Viuen en cabanes.

LES SOCIETATS AGRÍCOLES

-El pas a la societat caçadora i recol·lectora
obliga a buscar nous recursos
-El grup passa a ser sedentari.
-L’economia adopta una nova forma:
l’acumulació i redistribució controlada.
(és posible acumular excedents).
-Hi ha un cap de la tribu que és la persona
que ha de recollir i emmagatzemar béns per satisfer les necessitats de la població. Si a
més es tracta d’un líder guerrer, será capaç
portar la guerra més enllà de llogarets i
poden crear-se grups socials especialitzats.

ELS ESTATS NAIXENTS

-Per pasar de societats a l’Estat es van donar
donar diverses condicions
-En els llocs on sorgeix l’Estat, augmenta la
producció gràcies a noves tècniques que
van millorar les condicion de vida a la ciutat
-Aquesta nova organització social de caràcter
estatal es dóna a l’Orient Mitjà.
-L’antropologia cultural pretén fer-nos com-
prendre el desenvolupament de l’espècie humana en la societat.
-Com a individus ens configurem socialment
mitjançant un procés: la socialització.

L'ésser humà és sociable per naturalesa?

2008-12-26T08:12:00.001-08:00

En la meva opinió penso d’acord amb la teoria de la sociabilitat natural defensada per Aristòtil. Tot individu té la necessitat de companyia i de sentir-se acollit i acceptat per l’entorn que l’envolta. Crec que és impossible l’existència de l’espècie humana sense la societat ja que aquesta, li aporta la cultura necessària per realitzar-se a si mateix. L’ésser humà només és capaç de satisfer les seves necessitats dintre de la societat, composta pel conjunt d’individus que es relacionen i es comuniquen entre ells ja que disposen d’un llenguatge mitjançant el qual es poden expressar. Aquesta qualitat és la que fa a l’espècie humana única de poder viure en una societat, ja que sense aquesta, seria incapaç de relacionar-se i compartir-ne opinions, deutes i diverses qualitats més que el fan indispensable d’aquesta. A més, la societat és necessària per evitar l’extinció de la raça humana i facilitar la seva reproducció.

COMENTARI DE TEXT: L'individualisme possessiu

2008-12-26T08:07:00.000-08:00

1) Les suposicions de l’ individualisme es basen en la llibertat de l’ésser humà, és a dir, no depenem dels altres, per tant, un home es relaciona amb l’entorn pel seu interès. També comenta que el subjecte no té cap obligació de donar res a la societat, atès que és l’amo de si mateix. Finalment, encara que l’ésser humà no pot atribuir el conjunt de la seva persona a la societat, si pot oferir la seva habilitat per treballar ja que la nostra societat es basa en relacions comercials.

2) La llibertat de l’ésser humà.

3) Els supòsits de l’ individualisme possessiu es basen en la llibertat de l’ésser humà, és a dir, tota persona és lliure de la dependència dels seus actes. L’home també és lliure de qualsevol relació amb el seu entorn, ja que tot individu es relaciona amb la societat per interès propi i per atracció, no per obligació. L’individu és el propietari de la seva persona i de les seves capacitats, és a dir, s’ocupa i és responsable de si mateix i no deu res a la societat. Malgrat que l’ésser humà no pugui oferir el conjunt de la seva persona a la societat, si pot entregar el seu talent per treballar, tal i com mostra el text on diu que no pot alienar la propietat de la seva persona però si, la seva capacitat per treballar. Finalment, la societat humana es basa en una sèrie de relacions mercantils en què els individus propietaris, es relacionen per l’intercanvi de béns i serveis dins d’un mercat lliure.

4)Aquest fragment pertany a la teoria de l’ individualisme possessiu ja que defensa que cada ésser humà és l’únic propietari de la seva persona i de les seves capacitats i no deu res a la societat per elles ni en depèn d’aquesta. Els individus propietaris que formen la societat consisteixen en relacions mercantils basades en l’intercanvi de béns i serveis acumulats.

Es diferencia de l’individualisme altruista que creu necessari trobar l’equilibri entre l’individualisme insolidari que no respon a la realitat humana i un col·lectivisme que anul·li la individualitat perquè no respon al que som.

Definicions (tema 2)

2008-12-26T07:45:00.000-08:00

Raó teòrica: és aquella que s’orienta cap a la contemplació de món, és a dir, cap al coneixement de la realitat.

Raó pràctica: s’anomena praxi i mira d’orientar l’acció i s’orienta cap a la consecució d’un ideal moral.

Metafísica: forma part de la filosofia teòrica i es basa en tot allò que va més enllà de la experiència.

Ultimitat: és una de les característiques bàsiques de la metafísica que vol arribar a les qüestions últimes, a aquelles les quals no admeten seguir preguntant més.

Subjecte: és el protagonista que fa l’acció de conèixer.

Opinió (Kant): és un estat de coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert però no té seguretat. Pot ser objectiva o subjectiva.

Interès emancipador: es basa en alliberar als éssers humans de la dominació i repressió.

Dogmatisme: és la posició dels que pensen que es pot arribar a la veritat absoluta.

Escepticisme moderat: defensa que ens hem de comportar d’acord amb allò que és probable (Hume s. XVIII).

Criticisme: és la posició intermèdia entre el dogmatisme i l’escepticisme. Podem obtenir coneixements certs però hem d’intentar aclarir fins a on poden arribar les nostres facultats de conèixer o de contrastar els nostres coneixements amb la realitat.

Perspectivisme: proposat per José Ortega y Gasset diu que es pot arribar a conèixer la realitat conjugant diferents perspectives.

Realisme: defensa que podem conèixer la realitat tal com és. Es basa en l’objecte independentment del subjecte.

Idealisme: coneixem la realitat tal com es mostra, no tal com és. Es basa en el subjecte. Podem dubtar de tot menys del ‘’jo’’.

Noesi: és l’acte de pensar l’objecte de la consciència.
Prejudici (Gadamer): judicis previs que adquirim per educació, cultura, socialització i que constitueixen el coneixement.

Ignorància: estat de la ment en què s’admet el desconeixement d’un assumpte.

Autoritat: acceptem una cosa com a certa ja que prové d’ algú que coneix sobre la matèria.
Evidència sensible: criteri que considera cert allò que prové dels sentits.

Adequació: és la relació d’ajust entre l’objecte i el subjecte, la concordança entre el pensament i la realitat.

Coherència: criteri de la veritat la qual depèn del context en què es troba.

Pragmatisme: és una possibilitat de coneixement basada en què allò cert és útil.

Consens: acord al que arriben uns interlocutors en condicions ideals del diàleg.

Contingència: tot allò que és però no pot ser-ho. S’oposa a necessitat.

Realitat virtual: conjunt de percepcions i sensacions generades amb l’ajuda d’un suport tècnic.

El virtual és real?

2008-12-26T07:22:00.000-08:00

Penso que aquesta qüestió és falsa.
El real és tot allò que existeix, que ho podem trobar al món, a la naturalesa i que es pot veure, sentir i tocar, mentre que allò que és virtual no es pot percebre amb els mateixos sentits del que forma part de la realitat, és a dir, del real. El virtual, sembla real però no ho és, ja que t’endinsa en una anomenada realitat virtual que sembla que estiguis vivint una experiència la qual és falsa, irreal.
Malgrat que la realitat, està formada per tot allò real, per tot allò existent, hi ha coses virtuals que semblen formar part de la nostra realitat, però, que si reflexiones i hi profunditzes, pots comprovar que no compta amb totes les propietats o característiques de tot allò que forma part del realisme.

Activitats Doc.9 (pàg.45)

2008-12-26T07:16:00.000-08:00

Adequació i verificació pragmàtiques

-Quina relació s’estableix en el text entre la <> i la <> real de les persones?
Segons aquest text, una de les propietats de les idees de les persones és la veritat, és l’adequació amb la realitat. Aquelles idees que nosaltres acceptem com a certes són el significat de la paraula veritat.

-Quan es pot dir, segons el pragmatisme, que una idea és certa?
Segons el pragmatisme, són aquelles idees certes les que podem assimilar, fer vàlides, corroborar i verificar, mentre que les falses no.

-Trobes alguna semblança entre les afirmacions que apareixen en el text i el que de manera comuna s’entén per <>? Quina?
El pragmatisme diu que aquelles idees certes que podem fer vàlides entre d’altres propietats, són les idees que donem com a certes mentre que el significat pragmàtic de la verificació i validació són les conseqüències de la idea verificada i validada.

-Pot haver-hi el cas d’idees certes sense conseqüències pràctiques? Raona la resposta i posa’n algun exemple.
Des del meu punt de vista penso que si que poden existir idees certes sense conseqüències pràctiques encara que penso que varia en funció de la perspectiva de la qual observes, atès que poden existir idees certes sense conseqüències pràctiques que et poden ser útils.
La idea del joà no té conseqüències pràctiques.

Podem arribar a conèixer?

2008-11-11T13:55:00.000-08:00

Conèixer és una activitat que té com a funció, captar un aspecte de les coses per tal de que aquesta pugui ser compartida amb altres.

Si els dos pols de l’activitat cognoscitiva són el subjecte i l’objecte, penso que aquest darrer si que el podràs arribar a conèixer o aprehendre, però el subjecte, mai el coneixeràs completament. Potser penses que ho saps tot sobre una persona, inclús què ets la única persona que saps realment com és algú, però sempre, hi haurà quelcom o algun fet que desconeixeràs d’aquest o aquesta, però no pas per el tipus de persona sinó perquè cap ésser humà és conegut realment amb profunditat sota el meu punt de vista.

El coneixement s’adquireix mitjançant el diàleg entre les persones. El coneixement perfecte es caracteritza per la veritat i no per suposicions hipotètiques. Els graus de coneixement es divideixen en tres apartats: les opinions que són totalment subjectives ja que cadascú pensa de manera diferent, la creença que és allò que penses sobre alguna cosa i que encara que no es pot demostrar creus que és totalment veritat i el saber que és una opinió subjectiva i objectiva i té raons per poder demostrar alguna cosa.

Comentari de text: Veritat i perspectiva

2008-11-11T13:33:00.000-08:00

1)En aquest fragment de José Ortega y Gasset ens parla sobre els diferents punts de perspectiva de la gent sobre un paisatge. El paisatge s’estructura de manera diferent davant de cada una de les persones que l’observa, per tant cadascú destacarà diferents elements. També depenent del lloc on et trobis situat, podràs observar diferents perspectives que altres no podran veure, per tant cada persona veurà i captarà aquell lloc de manera personal, encarà que podrà ser irreal. Cada individu o objecte és quelcom necessari per a la cerca de la veritat.

2)Títol: La perspectiva personal

3)Aquest fragment comenta els diferents punts de perspectiva de les persones. Tal i com diu al text dos homes que observen el mateix paisatge el consideren i opinen de manera diferent sobre ell, és a dir, té una estructura diferent per a cada home que el contempla ja que ens informa que mentre que allò que per al primer ocupa el primer terme i acusa amb vigor una sèrie de detalls, per al segon es troben a l’últim terme i queda obscur i borrós, és a dir, cadascú considerarà uns elements més importants que d’altres. A més cada un percebrà diferents porcions del paisatge depenent del lloc on es trobi situat, ja que les coses s’oculten unes darrere les altres, però això no vol dir que una opinió sigui més important que una altra, encara que al no coincidir les aportacions donades, significa que hi haurà un tercer paisatge autèntic i únic. Aquests paisatges no existeixen, ja que la realitat només pot ser vista des d’una única perspectiva. Cada persona, poble o època és un òrgan essencial per a la cerca de la veritat ja que cada element és un punt de vista sobre l’univers, atès que allò que tu veus ets l’únic que ho pot fer sota el mateix punt de vista.

4)Aquest text pertany al perspectivisme ja que és el mètode proposat per l’autor d’aquest fragment i manté que es pot arribar al coneixement de la realitat, però conjugant diferents perspectives ja que cada un de nosaltres té la seva visió pròpia de la realitat. Es diferencia clarament de l’escepticisme que considera que no es pot arribar a la veritat i del subjectivisme que diu que no podem arribar a allò universal ja que afirma que esbrinar allò cert depèn del subjecte.

Comentari de text: L'objecte de la filosofia

2008-10-20T03:06:00.000-07:00

1) Segons aquest fragment l'objectiu de la filosofia és trobar la lògica de les coses. La filosofia, juntament amb les seves obres intenten aclarir-nos aquells conceptes més dubtosos i no tan formular-se preguntes, es centra en resoldre-les i explicar-les.

2) Un títol adequat per aquest fragment de Wittgenstein seria: Qùe és la filosofia?

3)L'objectiu de la filosofia és cercar la lògica de les coses tal i com diu a la primera oració on posa que es centra el ''l'aclariment lògic del pensament''. La tasca de la filosofia segons el text és aclarir-nos conceptes i no formular-se preguntes sino resoldre-les ja que com pots observar al text hi posa ''el resultat de la filosofia no són proposicions filosòfiques sinó l'aclariment de les proposicions''. També intenta aclarir-te aquells conceptes més ''opacs i confusos''.

4)Aquest fragment pertany al mètode analiticolingüístic, ja que s'encarregava d'analitzar el llenguatge i intentar aclarir-lo, i no al mètode racionalista que es centrava en la primacia de la raó sobre l'experiència ni en el transcendental que buscava fonamentar i donar raó a l'origen del nistre saber.

És al mètode analiticolingüístic on Wittgenstein centra la seva atenció en el llenguatge i no en l'ésser humà tal i com fa aquest mètode. Pertany concretament a la primera època de Wittgenstein, ''Tractatus logico-philosophicus'' , a l'anàlisi formal, lògica i semàntica.

Definicions

2008-10-20T02:04:00.000-07:00

Defineix:

-Saber ordinari: també anomenat saber comú, es funda en <>, és a dir, té un coneixement encara que no sàpiga el perquè.

-Saber científic: busca l'organització sistemàtica del coneixement i explica per què els fets són d'aquesta manera.

-Saber filosòfic: és un conjunt de preguntes mitjançant l'experiència i la raó.

-Ciència: és un tipus de coneixement que aplica l'experimentació i les matemàtiques a l'estudi de la realitat.

-Mètode: manera de pensar o actuar prèviament planificada, ordenada i orientada a la consecució d'un fi.

-Axioma: principis fonamentals indemostrables dins del sistema axiomaticodeductiu.

-Mètode hipoteticodeductiu: mètode complet de les ciències naturals que parteix d'una hipòtesi i les contrasta a partir de l'experiència. S'estructura en enunciats protocol·laris, hipòtesis, lleis i teories.

- Hipòtesi: suposició provisional sobre el comportament d'un determinat fenomen de la societat o de la naturalesa. Quan aquesta és confirmada, es converteix en llei.

- Llei: enunciats universals que expressen el comportament o la relació que mantenen uns fenòmens concrets d'una manera regular i invariable.

-Inducció incompleta: es recolza en una sèrie de comprovacions individuals, que no inclouen la totalitat dels casos possibles a partir de les quals, s'extreu una llei general.

-Mite: narracions fantàstiques que intenten explicar l'origen i la regularitat del cosmos recorrent a forces sobrehumanes.

-Mètode empiricoracional: compta amb dues fonts de coneixement: els sentits i l'enteniment. El sentit ens mostra la pluralitat i la raó s'encarrega d'unificar.

-Empirisme: separa les dues fonts de coneixement que el mètode empiricoracional considera necessàries: experiència i raó i pren partit per l'experiència que és més important.

-Idees innates: dins del mètode racionalista, són aquelles que provenen de la raó i que no han estat apreses.

-Mètode analiticolingüístic: és l'anomenada <>. La tasca de la filosofia és analitzar i aclarir el llenguatge ja que els filòsofs concentren el seu interès en aquest.

-Joc del llenguatge: no són solament maneres diferents d’utilitzar el llenguatge, sinó models que descriuen situacions comunicatives entrellaçats amb formes de vida.

-Hermenèutica no normativa: és aquella que posa normes a la comprensió.

-Pretensions de validesa de la parla: són les normes que ha de posseir tota comunicació segons l'hermenèutica normativa. Són la veritat, veracitat, intel·ligibilitat i correcció moral.

-Ontologia: dins de la metafísica, és el tractat de l'ésser.

-Estètica: és la filosofia pràctica que tracta sobre la bellesa en l'art.

Activitats Doc.12 (pàg.30)

2008-10-20T01:44:00.000-07:00

EL PROBLEMA DE LA FILOSOFIA CONTEMPORÀNIA

-Per què l'existència de l'home actual és centrífuga i penúltima? Quines conseqüències té per a nosaltres?

Diu que l'existència de l'home és centrífuga i penúltima ja que fuig de si mateix, és a dir, no es preocupa de si mateix, sino per allò que no és important, no reflexiona sobre els problemes importants, només de les coses quotidianes, per això ve l'angoixós coeficient que amenaça de dissolde la vida contemporània.

-Has viscut alguna vegada aquesta experiència que explica Zubiri de replegar-se sobre un mateix? Enumera les preguntes que t'has fet o et fas en aquests moments de soledat.

Si, tothom encara que algú ho negui es fa preguntes quan et trobes en aquests moments en el que estas tu sol en mig d'un món el qual no saps d'on prové ni que passarà en un futur no molt llunyà. Algunes de les preguntes que em faria jo o qualsevol altra persona serien:

·Què serà de mi en un futur?

·És difícil prendre una decisió sobre que seràs el dia de demà, serà la correcta?

·Es destruirà la Terra en un futur no molt llunyà?

.Aquesta, es destruirà com a conseqüència dels nostres actes?

I algunes més, les quals mai tindràs una resposta o la resposta desitjada.

-Per Zubiri, quin és el problema de la filosofia contemporània?

És quan ens trobem en una situació transreal, estrictament transfísica, metafísica. És de quina manera reflexiona l'home d'allò més enllà de lo físic.

Activitats Doc.4 (pàg. 21)

2008-10-20T01:33:00.000-07:00

HIPÒTESI, LLEI I TEORIA

-Què tenen en comú i en què es diferencien les lleis i les teories científiques? Les lleis sorgeixen de les hipòtesis quan aquestes són verificades. Són enunciats universals que expressen el comportament d'un fenòmen, mentre que les teories són agrupacions de lleis científiques, encara que també parlen dels fenòmens. A partir d'aquestes deduïm totes les lleis d'una ciència. Totes dues, pertanyen al mètode complet de les ciències naturals, el mètode hipoteticodeductiu.

-Busca algun exemple de teoria i indica algunes de les lleis que la formen.

Teoria de Newton: llei de Newton, llei de la gravetat.